25.10.2015 - 01:00
|
Actualització: 26.10.2015 - 23:39
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
El president de Catalunya Mas ja sabia el que se li acostava. I, si no ho sabia, podria haver-se imaginat que aquella dita de 2005 segons la qual ‘el vostre problema és el 3%’ no se l’enduria el riu i que alguna vegada afloraria (ho farien aflorar) els rius subterranis.
Molta gent pensàvem que la segona part d’aquell cop polític- judicial coincidiria amb la campanya electoral de setembre, des del 11 fins al 27, però no ha estat així. Pel que sembla, algú ha decidit que si perpetraven el cop al mig de campanya amb això només suscitarien un corrent solidària a favor de Mas i l’independentisme, ja que és més fàcil no haver de donar cap explicació en el fervor d’un míting.
Finalment han inclòs un cop espectacular i cinematogràfic en el calendari postelectoral, en el període corresponent a l’elecció del president, la qual cosa ha accentuat encara més la difícil situació. Sembla encertada per ells l’elecció del calendari, si bé ens repetiran una i altra vegada que la justícia, en tenir els ulls tancats, no pot observar el calendari.
Però, al preveure el que se li acostava, ¿no hauria estat més pertinent que Mas hagués tret del seu càrrec fa un any a quants membres del partit que reunien totes les butlletes per ser investigats?
Sabem que en aquestes circumstàncies, gairebé sempre, es tendeix a anar contra la direcció de finances i les persones encarregades de fundacions. Per què no va prendre distància, de manera preventiva, pel que fa a aquests gestors, i va demostrar així que iniciava una nova era? Potser per què es tractaria d’condernarlos per endavant?
La segona opció consisteix a difondre als quatre vents la innocència dels detinguts; dit de manera col·loquial, «posar la mà al foc» a favor dels acusats. Però no ho ha fet amb la fermesa que exigeix la situació.
El que ha passat, en defintiva, ha complicat la situació. ERC no pot estar còmoda amb el que està passant, i tampoc molta gent independentista que ha votat a Junts. Ja era difícil tancar un acord amb CUP degut el nomenament de Mas, amb que ara encara més. Qui va decidir el calendari del cop també perseguia això.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
Demà dilluns es constitueix el Parlament de Catalunya. Demà Junts pel Sí i la CUP triaran Carme Forcadell presidenta de la cambra legislativa catalana. I jo encara recorde l’impacte que em va causar la seua arribada al parlament la vesprada de la manifestació l’11 de setembre del 2012, la primera de l’ANC. Va ser aquella manifestació, te’n recordaràs segur, que no ens podíem moure ningú. Tot s’havia convocat a la manera tradicional, amb recorregut previst pels carrers, perquè ningú sabia ni esperava que ja seria una manifestació de les d’ara, aquestes on no hi ha recorregut perquè la gent simplement ocupa tot l’espai disponible.
El cas és que en un moment donat van venir a per Carme i uns quants dirigents més de la incipient ANC i se’ls van emportar al parlament, on estava previst que anava a acabar la marxa. Per saludar. Tan bon punt van entrar per la porta els van ficar a mà esquerra a la gran sala que cobreix el vell pati. Hi havia un micro i una bandera al final. A l’esquerra es van alinear diputats de diversos grups i a la dreta un grup heterogeni de membres de l’ANC. Sobre una petita tarima es van posar la presidenta del parlament, Núria de Gispert i ella.
Llavors Forcadell va agafar el micro i va dir, com a primera frase, que era allà, en nom dels manifestants, per demanar al parlament que iniciés el procés de secessió d’Espanya. Va dir això exactament: secessió, una paraula tabú que va sonar aquell dia com un tro en l’enorme sala de vidre, poc acostumada a aquestes rotunditats.
Demà, tres anys i un mes després d’aquesta escena que he descrit Carme Forcadell serà la nova presidenta del parlament de Catalunya i aquella demanda que va fer una vesprada de setembre recaurà directament sobre la seva esquena.
No m’estranya per això, Martxelo, que l’estat espanyol estiga tan histèric com hem vist aquesta setmana. I tan disposat a fer servir qualsevol cosa, la que siga, per a aturar-ho tot.
