27.05.2017 - 22:00
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Com que no tenen res a oferir al govern de Catalunya, al govern d’Espanya no se li ha acudit res més –ho repeteixen com si es tractés d’un mantra– que convidar Puigdemont al congrés de Madrid. El congrés resulta que és la capsa màgica que reuneix la voluntat de la ciutadania d’Espanya, on diuen que es pot manifestar tot el que s’hagi de manifestar, i no com passa a la seu d’aquesta desastrosa batlessa que té Madrid.
A començament d’aquesta setmana, Puigdemont va fer una conferència a Madrid i hi va deixar clar que no aniria al congrés si abans no s’arribava a un acord entre les dues parts. En recordar i reprendre oralment què va passar a Ibarretxe, Puigdemont no va deixar cap dubte: a ell no li faran el que li van fer al president basc el febrer del 2005. És a dir, que primer li deixin presentar el projecte i després el tirin enrere mitjançant una votació. Tampoc no acceptarà que, encara que sigui per salvar les aparences, es constitueixi una comissió mixta per analitzar i debatre el projecte que es presenti allà. Ibarretxe va transitar la via que determina la llei: primer, va ratificar per majoria l’Estatut d’Autonomia al parlament basc i, després, el va portar al congrés de Madrid per estudiar-lo i consensuar-ne el text definitiu. Però ni així.
Amb un antecedent com aquest, i considerant que el govern de Catalunya no té entre mans la renovació d’un estat sinó el referèndum sobre la independència, per quins set sous hauria d’anar Puigdemont al congrés, si abans no s’ha consensuat res amb Rajoy?
De temptativa, ja n’hi va haver una, al congrés d’Espanya, l’abril del 2004, per part de tres diputats designats pel Parlament de Catalunya: Jordi Turull (CiU), Marta Rovira (ERC) i Joan Herrera (ICV-EUIA). Aleshores, els representants catalans van presentar una proposició per a un referèndum consensuat, i la resposta va ser una negativa absoluta. Dels 350 diputats, 299 van votar en contra d’aquella proposició. Si en aquell moment el congrés d’Espanya hagués acceptat la proposició de fer el referèndum, segurament hauria guanyat el no a Catalunya i, per tant, la voluntat d’independència s’hagués anat refredant amb el temps, tal com ha passat al Quebec durant aquestes dues últimes dècades.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
Aquesta setmana ha marcat un canvi de ritme fonamental en el procés d’independència de Catalunya. El no rotund de Mariano Rajoy en resposta a la carta oficial del president Puigdemont obre el camí cap a l’organització per part de la Generalitat del referèndum d’autodeterminació, com a molt tard, el primer dia d’octubre.
La setmana va començar amb la conferència de Puigdemont, Junqueras i Romeva a Madrid. Va ser un acte sobri, contingut, que cercava d’emplaçar Rajoy per acordar el referèndum d’autodeterminació. Les reaccions de Madrid, del govern espanyol i de la premsa van ser tan dures i tan poc moderades que ja anunciaven què arribaria després: la resposta intransigent a la carta oficial del president català on s’emplaçava el govern espanyol a una negociació.
El no de Rajoy, en aquest sentit, no va sorprendre, però sí que van sorprendre la pressa i la forma. La resposta va arribar al palau en qüestió d’hores i Rajoy, fins i tot, la va penjar al seu compte de Twitter. No a tot. Sense matisos.
Així doncs, ara les cartes ja són sobre la taula. En la conferència a Madrid, el govern català va insistir que no demanaria permís. Que només hi anava a explicar-se. I per aquesta mateixa raó, ha respost a la proposta d’anar al congrés espanyol dient que només hi aniria en el cas que hi haja un acord previ, un acord previ per a reformar la constitució en la línia de fer possible el referèndum, cosa que, evidentment, requeriria els vots favorables del PP. No ho va dir així, Puigdemont, però se li va entendre: a ell no li faran la trampa que van fer al president Ibarretxe. La lliçó, ja la vam aprendre llavors.
Cal esperar, doncs, que molt aviat sabrem la data del referèndum i començarà el procés legal per a fer la consulta. Sense tenir en compte ja què puga dir Madrid.
