29.04.2017 - 22:00
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Al nostre país, han causat força estrèpit les paraules de Lluís Llach, el parlamentari de l’agrupació Junts pel Sí, en un parell de vídeos. Si bé no cal treure importància sobre com s’han fet servir aquestes manifestacions per part de certs mitjans de comunicació, la veritat és que Llach va posar sobre la taula un tema interessant per al debat; voluntàriament o de manera aliena a la seva voluntat.
Llach va posar de manifest un principi que s’aplica a tot el món, és a dir, que el funcionariat està obligat a complir les lleis. Independentment de si li agraden o si no li agraden aquestes lleis. I això, tant aquí com a Pernambuco.
Pot, el funcionariat, i el proletariat en general, valer-se de la clàusula de la consciència per no acatar una ordre del seu responsable? En el cas que va plantejar Llach, concretament, no es tractava pas de l’ordre de cap responsable, sinó d’acceptar o no acceptar un nou marc legal.
Amb aquest matís fet, deixeu-me explicar un cas que segurament desconeixeu, i que ha passat recentment. A un bomber de Bilbao, els seus responsables li han obert un expedient per haver-se negat a prendre part en la vigilància d’unes armes que estaven destinades a una guerra. El bomber va al·legar la clàusula de la consciència, ja que no volia participar en aquest dispositiu de vigilància. Ja veurem en què deriva l’expedient, però se’ls farà difícil castigar el bomber.
Pel que fa al cas de Llach, ell va voler advertir el funcionariat sobre el supòsit que algú volgués no acatar les lleis aplicables en el nou àmbit legal.
Es tracta de dos casos diferents, és evident: el cas del bomber que al·lega objecció de consciència i el del funcionari que es nega a complir les noves lleis per raons polítiques. Però, on és el límit? Ja que a Catalunya us trobeu en el moment de redactar una nova constitució, segurament aquesta és una bona ocasió per a plasmar per escrit les conseqüències corresponents a aquestes reflexions.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
Dimarts, les Corts Valencianes van celebrar un acte inusual. Van reunir els diputats valencians i els valencians que fan de diputats a Madrid per protestar junts contra la discriminació en el pressupost general de l’estat. Fa uns dies, havien votat per unanimitat de reprovar-los, un gest de notable calat polític, ja que el PP valencià es va sumar a la protesta. Aquest dimarts, els diputats del PP ja havien rebut ordres de Madrid i no van aparèixer. Els de Ciutadans, al seu torn, es van dividir. Albert Rivera va destituir el seu portaveu parlamentari per haver donat suport a la protesta i aquest va reaccionar amb ironia, afirmant que segurament el dirigent ‘naranjito’ es devia haver pres una sobredosi de Cola-cao.
L’acte s’emmarcava en la commemoració del Vint-i-cinc d’Abril. Des de fa uns anys, les Corts han assumit com a propi el dia en el qual tradicionalment els valencians commemorem la Batalla d’Almansa, que va obrir pas a les tropes franceses i espanyoles per a ocupar el nostre país i abolir el nostre estat propi. Aquest cap de setmana, tot d’actes i manifestacions diverses incideixen en el record del dia, molt vinculat avui a un present que canvia ràpidament. Dijous, a Castelló, l’Assemblea Nacional Catalana, la Plataforma pel Dret de Decidir al País Valencià, l’Assemblea Sobiranista de Mallorca i una representació dels sobiranistes del nord van crear una confederació d’entitats partidàries de la independència que segurament en els mesos vinents farà parlar força.
Mentrestant, a Madrid continua la descomposició de l’estat, arrasat per la corrupció del PP i per la incapacitat dels altres partits espanyols de fer alguna cosa. El xou de la moció de censura és una constatació més de com el PP, essent el partit més corrupte d’Europa, no necessita patir, políticament parlant. Amb els qui té al davant…
