Cartes creuades: l’impacte de la vaga de fam dels presos polítics

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

Quatre presos del procés català, Sànchez, Turull, Forn i Rull, han adoptat una mesura dràstica. Amb la seva decisió ferma volen denunciar que el Tribunal Constitucional d’Espanya guarda en un calaix la interposició dels seus recursos i que d’aquesta manera els impedeix de recórrer al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg. Com és sabut, fins que no han esgotat tota l’escala judicial d’Espanya, els recursos no poden traslladar-s’hi.
Fins ara són quatre, però el temps dirà quants més s’hi afegiran i quants més del carrer optaran pel mateix camí com a mostra de solidaritat.

Malauradament, al nostre país hem conegut abans molts casos com aquest i la cobertura mediàtica de la vaga de fam sol travessar dos moments principals: el primer correspon a la decisió de començar i el segon a l’aparició dels primers problemes de salut conseqüència d’haver-se prolongat. Mentrestant, llevat que l’entorn del vaguista actuï d’una altra manera, hi ha sequera informativa fins que la bombeta de la infermeria no comença a envermellir.

Són de domini públic les vagues de Xirinacs i dels presos bascs al llarg de tots aquests anys. Aquest és un dels pocs instruments de lluita dels quals es pot valer qui és reclòs en una presó. Però també és el més sever, perquè, si s’hi recorre reiteradament, pot tenir conseqüències greus.

A casa nostra, a partir d’un cert moment i amb l’objectiu de no empitjorar la salut dels presos, les vagues de fam, les van començar a fer qui hi era solidari, per relleus i per gremis (periodistes, metges, polítics…), seguint una iniciativa que va durar un any i mig.

És clar que no es pot abandonar els qui fan la vaga, que no els podem delegar el pes de la protesta, i menys encara en la societat catalana, que no ha fet més que donar mostres de solidaritat. Per tant, es podria començar a pensar en una vaga de fam de milers i milers de persones d’una setmana de durada, tant a Catalunya com a més llocs del món, allà on aquests últims anys han manifestat solidaritat envers el vostre procés.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

La vaga de fam que mantenen quatre dels presos independentistes catalans, Jordi Sànchez i els consellers Jordi Turull, Quim Fort i Josep Rull, ha canviat per ella sola el panorama polític i la percepció del judici contra el govern i el parlament. Superada ja la primera setmana, es veuen reaccions que indiquen que una part del país s’inclina per denunciar que el judici és il·legal i no acceptar-lo, una posició que fins ara era clarament minoritària.

La vaga de fam ha estat anunciada com una de centrada a denunciar el fet que els tribunals espanyols actuen de manera irregular per impedir l’accés dels presos polítics a la justícia europea. Per això és controlada, sense voluntat de causar una situació irreversible. Ara, això no impedeix que siga evident que les repercussions físiques sobre els presoners seran importants.

Tanmateix, més enllà de la denúncia concreta, ha catalitzat una reacció que fins ara era soterrada. Molts comentaven que no era possible d’acceptar que el judici es fes de manera normal perquè implicava acceptar-ne la legitimitat. Ningú no creu que es puga impedir de manera fàcil, per exemple, el trasllat dels presos a Espanya, però molts consideren que cal evidenciar davant el món la injustícia d’aquesta instrucció i les enormes irregularitats que l’acompanyen. I aquests són del parer que dificultar que es faça amb normalitat és la millor manera.

Fins ara hi havia pesat sobretot la decisió dels presos, que prefereixen que hi haja judici. Però la vaga de fam ja és evidentment una denúncia de dins de la presó que rebutja qualsevol hipotètica normalitat al respecte. I això ha desencadenat moltes reaccions que d’entrada semblen concentrar-se en la presència a Barcelona de tot l’executiu espanyol el dia 21, ​​considerada una ‘provocació’ pel govern català mateix.