11.01.2020 - 22:00
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Divendres ens va agafar per sorpresa que el president espanyol Pedro Sánchez designés la tolosana Arancha González Laya com a ministra d’Afers Estrangers. L’anterior al ram va ser el català Josep Borrell, que ara serà substituït per una basca.
Penso que, en el cas de Borrell, podem dir que, entre més motius, Sánchez el va designar perquè és català i perquè abans havia adoptat una actitud molt dura en contra de la independència de Catalunya; així va voler enviar un missatge tranquil·litzador als crítics del partit, a l’oposició i als mitjans de comunicació. No posaria qualsevol davant la comunitat internacional perquè funcionés d’escullera en el procés català. Posava qui era més jacobí que els mateixos jacobins francesos.
No podem dir que, en el cas de González, l’origen hagi estat una raó per a ser designada, car ha exercit tota la seva extensa vida professional a l’estranger i no té una carrera política de gran renom. El perfil de Borrell va ser completament polític –si bé amb un passat econòmic i financer. El perfil de González, en canvi, és completament econòmic.
És sabut que la designació de Borrell va tenir una acceptació pèssima entre molts independentistes catalans; que, considerant què passava, pensaven que es tractava d’una provocació. Entre el PNB també va tenir mala acceptació, però per un altre motiu: perquè quan va ser ministre de Transports va actuar de manera molt mesquina a l’hora de realitzar inversions en les infrastructures del País Basc.
La designació de González, en tot cas, ha posat de manifest la nostra ignorància. Ens ha enxampat amb cara de dir ‘qui és aquesta?’. Serà difícil que, a l’hora de gestionar les realitats nacionals de Catalunya i del País Basc, González actuï de manera més estricta que Borrell, això és cert. Però tampoc no podem esperar gaire d’una alta funcionària que durant tots aquests anys no ha donat cap senyal de vida.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
Demà el president Carles Puigdemont i el conseller Toni Comín seuran a l’hemicicle de Parlament Europeu d’Estrasburg, en la seua condició de membres d’aquest. Per desgràcia, tot apunta en el moment d’escriure aquest article que el vice-president Oriol Junqueras, en canvi, no hi serà present. Tot i la decisió de Tribunal de Justícia de la Unió Europea que avala que és membre de Parlament Europeu i que afirma que hi hauria d’estar en llibertat. I tot i la reacció del mateix parlament, que els va reconèixer de manera immediata tots tres com a eurodiputats i va reconèixer que ho eren d’ençà que van ser elegits, en el darrer moment Estrasburg ha acceptat les decisions dels tribunals espanyols i ha retirat a Junqueras la condició de diputat.
Després de la proclamació de la independència de Catalunya l’octubre del 2017, una part del govern va prendre la decisió de provar d’evitar la violència que l’estat espanyol tenia previst de desencadenar engegant l’estratègia europea. No es tractava d’evitar conseqüències personals, sinó de transformar la realitat de país treballant en l’espai judicial europeu. Els catalans, i els bascs, som administrativament espanyols o francesos, però també europeus, i això vol dir que tenim uns drets com a ciutadans de la Unió. Es tractava d’explorar de quina manera la defensa dels drets civils dels ciutadans de Catalunya a Europa podia forçar l’estat espanyol.
Dos anys després d’haver obert aquesta estratègia, difícil perquè no tenia precedents, els fruits comencen a ser clars i insinuen que ací hi ha una via oberta. La presència de Puigdemont i Comín a l’hemicicle demà és una victòria política de primer ordre, després de tot allò que Espanya ha intentat per evitar-ho.
