28.10.2017 - 22:00
|
Actualització: 29.10.2017 - 17:01
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Les voltes que fa la vida! L’edifici on divendres es va declarar la independència de Catalunya va ser, durant molts anys, seu de l’exèrcit espanyol. És paradoxal, però el temps posa cadascú al seu lloc.
Aquest edifici el van començar a aixecar un parell d’anys després de la caiguda de Barcelona el 1714, i el van aixecar per ordre de Felip V, que havia destruït la ciutat. Abans-d’ahir, però, els catalans que havien estat reprimits per aquell rei es van prendre la venjança política i van declarar la independència en aquest mateix edifici.
La lletra del vostre himne, ‘Els segadors’, em brinda l’ocasió de recordar que no hi ha millor homenatge per a aquells ‘defensors de la terra’ que aquest ‘bon cop de falç’ de divendres. El del rei de fa tres segles, mitjançant la força de l’exèrcit; el de divendres, mitjançant la força dels vots dels ciutadans lliures.
Entre les imatges que ens va oferir TV3 divendres, una em va semblar molt significativa i recull molt bé què ha passat aquests últims anys a Catalunya. Per un moment, gràcies als ràpids reflexos d’un càmera, dues persones que fins no fa gaire han pertangut al PSC apareixien abraçades, preses de l’emoció: Ernest Maragall i Toni Comín. El primer és ara europarlamentari amb ERC, i va ser abans conseller d’Educació amb el PSC; el segon és ara conseller de Sanitat amb ERC, i va ser abans parlamentari amb el PSC.
Mereix un comentari a part l’actuació del lehendakari Urkullu. Ha estat un mitjancer o ha estat el carter de Rajoy? Un autèntic mitjancer demanaria a Puigdemont que renunciés a la unilateralitat, i a Rajoy que acceptés un referèndum pactat en el termini de dos anys. Aquestes dues decisions són equiparables, però acceptar el 155 en aquesta negociació és actuar a favor de Rajoy: és fer-li de carter.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
La República Catalana ha nascut. Finalment. Han estat vuit anys llargs de mobilitzacions contínues, de generar consciència, de crear un moviment per la independència que ha canviat des de baix i completament aquesta part dels Països Catalans que des de divendres és el nostre segon estat independent –juntament amb Andorra, que ho ha estat pràcticament des de sempre–.
Vist des de la perspectiva d’aquell referèndum d’Arenys de Munt, el 13 de setembre de 2009, el camí fet ha estat immens. Enorme. Aquell dia, un petit poble de tres mil habitants va posar en pràctica les dues claus que ens han portat fins aquí: la unilateralitat i la unitat. Aquell va ser un dia memorable on ja hi havia les claus de tot. Ja va ser prohibit pel govern espanyol. Ja van enviar a provocar dos autobusos de la Falange espanyola. Però també ja es va treballar amb el màxim rigor perquè la votació fos impecable. O ja es va cridar a votar els del sí i els del no, posant la democràcia per sobre del projecte polític concret.
Des de llavors, des d’aquell dia, els independentistes hem treballat de manera incansable. Ningú no ens ha regalat res. Ens ho hem guanyat tot poble a poble, barri a barri, text a text, debat a debat, manifestació a manifestació, cartell a cartell, sessió parlamentària a sessió parlamentària, votació a votació.
Tu, Martxelo, has estat testimoni privilegiat de tot el que ha passat. Quan un dia vam decidir, a instàncies de JonMari i Assumpció, escriure a VilaWeb i Berria aquest article setmanal, el vas titular ‘Enbaxada bila’. Buscàvem trobar-nos en els nostres mitjans com si aquests fossen una ambaixada de la nostra gent. Avui, ara, aquesta ambaixada podria ser ja un edifici al teu país de la nostra república lliure. Però espere que aviat, molt aviat, siga també un edifici a Barcelona, l’ambaixada de la república basca.
