02.04.2016 - 22:00
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
Dijous es presenta a la Universitat de Barcelona el manifest ‘Per un autèntic procés de normalització lingüística a la Catalunya independent’. El manifest va ser proclamat amb el suport d’uns centenars d’acadèmics, professors i escriptors.
Aquest manifest és un canvi important en el debat que està tenint lloc en aquest país els últims anys. Perquè el seu aspecte més cridaner és la crítica al bilingüisme i el rebuig a l’oficialitat indiscutible del castellà a la república catalana, almenys a que siga oficial en peu d’igualtat amb el català. La raó? Tots els linguistas reconeixen que qualsevol situació de bilingüisme és transitòria cap a la desaparició d’una de les dues llengües i en aquest sentit mantenir l’espanyol com a oficial pot ser una condemna pel català.
El model espanyol de llengües oficials obliga a atorgar a una llengua els mateixos drets a tot el territori i amb caràcter general. El que es proposa ara és que en comptes de debatre quines dues o tres de les 300 llengües que es parlen a avui Catalunya són les oficials el procés es faça al revés. Que cada institució puga decidir quines llengües li són útils a la gent que serveix i que en tot cas la república només reconega com a llengua nacional el català -i l’occità a l’Aran. Combinant així els drets individuals amb la defensa de la llengua nacional.
Tot això és discutible, evidentment, i algun dels discursos que es van escoltar dijous va ser especialment desafortunat, però el més interessant d’aquest manifest és que reobre un debat que ERC i CDC van voler tancar en el seu dia. Quan van anunciar de forma molt precipitada que català i castellà per igual serien les llengües oficials de la república. Des d’aleshores es va estendre un tabú consistent a dir que això no es podia ni discutir per què motivaria que els castellanoparlants es posicionassen contra la independència. Han hagut de passar un parell d’anys llargs però ara la resposta està al carrer, com a mínim en forma de manifest.
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
El 25 de febrer, aproximadament 250 personalitats de l’àmbit de la cultura i del pensament van signar un document a favor del bilingüisme. Els que el van signar deien, bàsicament, que l’Estat Espanyol hauria d’avançar més enllà d’acceptar legalment el bilingüisme. Hauria de començar a acceptar-lo a la realitat i a posar-lo en pràctica amb normalitat. És a dir, que l’estat espanyol hauria d’acceptar com a seves també les altres llengües.
Han transcorregut unes setmanes, i no sé si és com a conseqüència immediata o per què 280 personalitats de Catalunya -una quantitat que augmenta dia a dia- han presentat un document a favor que en la nova república el català sigui la única llengua oficial. Els qui han promogut aquest document es basen en un argument: que en una situació de bilingüisme oficial la llengua gran, el castellà, sempre es menjarà la llengua petita, el català.
A diferència del que ha passat amb el document de Madrid -que ha passat bastant desapercebut i ha suscitat poca polèmica-, el document presentat a Barcelona, pels seus plantejaments ferms i polèmics, ha encès les alarmes vermelles per tot arreu, atès que ha posat sobre la taula una disputa que era d’esperar.
De tots dos documents es desprenen dos models diferents a l’hora de representar el futur dels nostres pobles. En el document de Madrid, els promotors volen seguir dins el marc espanyol i demanen a l’estat que abordi amb més serietat el tema de la riquesa lingüística, ja que els pot brindar una posició més còmoda per a mantenir-se en l’estat. Proposen, doncs, un estat autèntic.
Els promotors del document de Barcelona, però, han dipositat el seu objectiu en el nou estat català, no en un estat espanyol que actuï correctament amb les autonomies. I proposen que en aquest nou estat els catalans, de manera legal i en la seva vida quotidiana, puguin arribar a disposar d’una única llengua estatal, o sigui que el català sigui l’única llengua oficial.
Això únicament es pot proposar, però, des de la força dels catalans, la qual és conseqüència directa d’haver treballat durant dècades de manera seriosa i sense complexos.
