Cartes creuades: les fronteres són les isòbares de la política

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

Aquesta serà, Vicent, l’última columna abans de l’estiu, perquè deixarem d’escriure’ns durant el juliol i l’agost, com tots els anys. Algun lector pensarà, amb certa mala intenció, que tenim dos mesos de vacances per ser els directors. No és així, evidentment. La nostra edició en paper, a Berria, adopta el format estiuenc durant dos mesos, és a dir, s’aprima, i, en conseqüència, algunes pàgines se’n van de vacances. Les pàgines, no els autors.

Dos mesos no són res, diríem, si el mesurador de la temperatura política de Catalunya no fos tan calent. Però amb l’u d’octubre a l’horitzó, pot passar qualsevol cosa en aquests dos mesos. Sabem com està Catalunya abans del juliol, però, com estarà a final d’agost? L’escenari està completament obert, i no hi ha res segur excepte el desig i la determinació de molts catalans de crear un estat independent, i de la intenció de moltes estructures d’Espanya d’impedir-ho.

Sembla que el parlament tornarà a la feina a mitjan agost, i que a partir de llavors aprovarà les lleis necessàries per a protegir legalment el referèndum de l’u d’octubre. Fins aquí, el vostre calendari. Però no sabem quin és el del govern espanyol, ni si esperarà fins aleshores o si intentarà abans d’obstaculitzar els vostres plans. Sembla que, aplicant la lògica parlamentària, ni Rajoy ni els molt disposats i col·laboradors magistrats que són els seus companys de viatge no podran anar en contra d’una cosa que no s’ha aprovat formalment.

Una altra de les qüestions que s’han d’aclarir té a veure amb aquells que volen només un referèndum consensuat, i que cada vegada tenen un marge més estret per a expressar què faran. No es pronunciaran en contra, i tampoc completament a favor. Llavors? Donar suport al dret, però sense practicar-lo?

Jo, per si de cas, posaria un reforç de guàrdia, com en els incendis d’estiu, ja que això es pot encendre en el moment que menys us ho espereu.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Divendres a primera hora de la nit, el batlle d’Alaró, Guillem Balboa Buika, rebia amb tots els honors la Flama del Canigó. ‘La flama’ és una torxa que cada any, per Sant Joan, s’encén al cim de la muntanya del Canigó i, des d’allà, al cor del nostre Iparralde, s’estén per tot el territori del país. En qüestió d’hores, la flama arriba a Guardamar, a l’extrem sud valencià, al seu pas és rebuda amb honors a pobles i ciutats de tots els Països Catalans i encén les fogueres de Sant Joan, en un ritual d’unitat d’una gran bellesa plàstica. També salta el mar fins a Mallorca i fins a l’Alguer, la ciutat de Sardenya on es parla català i on també, a la plaça de Santa Maria la Palma, s’encén una foguera molt especial.

Et preguntaràs, Martxelo, què pinta Alaró en tot això i perquè ho destaque tant. Alaró és un poble de cinc mil habitants al peu de la Serra de Tramuntana, a Mallorca. Un poble que aquestes últimes setmanes hem tingut tots en el focus mediàtic pel seu nou batlle. Guillem Balboa va néixer a Guinea Equatorial quan Guinea era una província tan espanyola com Madrid, i des de fa una setmana, és el primer batlle negre del país. Negre i sobiranista, partidari de la independència. La imatge és poderosa per si mateixa. Un batlle mallorquí, negre i independentista, nascut a Guinea, rebent amb els màxims honors una torxa encesa a la muntanya més alta del país, avui territori francès, una torxa que uneix un poble que de moment viu en quatre estats diferents (Andorra, França, Espanya i Itàlia).

Sempre explique que les fronteres són les isòbares de la política. S’instal·len entre una borrasca i un anticicló polítics i de seguida ix algú a explicar que són immutables. Però mira: una simple torxa i la voluntat de la gent obren miracles. Encara que siga, de moment, en la màgica nit de Sant Joan.