22.12.2018 - 22:00
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
El president espanyol, Pedro Sánchez, haurà calculat bé els beneficis i els perjudicis que li comportava la reunió de dijous per la seva lluita en la política espanyola.
No està en situació d’emprendre grans projectes i ja en té prou amb tranquil·litzar els barons del seu propi partit. Torra i Sanchez han acordat aprofundir ‘en un diàleg efectiu’, segons es recull en el document fet públic després de la reunió. Per a què serviria aquest procés de diàleg, si quan Torra li demana un referèndum pactat Sánchez li respon que és suficient un major autogovern? Si cap dels dos canvia de posició -i no sembla que hagi de passar tal cosa-, tindrem un empat etern.
Què pot oferir un govern que està en la posició de sortida i que encara no ha decidit si convocarà eleccions al maig? Res que satisfaci als independentistes, però pot guanyar temps i demostrar que col·loca el conflicte català al carril del diàleg, amb l’esperança que això li doni un respir a Espanya.
L’àmbit judicial és l’únic en què Sánchez pot oferir alguna cosa: un canvi d’actitud del fiscal en l’última part del judici, de manera que rebaixi notablement les peticions de penes. Això seria molt per a alguns, i poc per altres, però és l’únic que pot oferir. I si ni tan sols ofereix això, on queda el “diàleg efectiu”?
Els aparells de l’estat no tenen pressa, ja que esperen que els independentistes perdran en algun moment la majoria al parlament català, i que el que era un gran problema es converteixi en un assumpte de gestionar sense major preocupació.
Pel que fa a les eleccions espanyoles, alimenten dues esperances. La primera, que guanyi la dreta, com ha passat en Andalucia. La segona, que, en el cas que guanyi Sánchez, la seva victòria sigui prou àmplia com per no haver de dependre dels escons dels catalans.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
La ferotge premsa unionista espanyola anunciava un caos violent durant la reunió del consell espanyol de ministres. Però no ha estat aquest el cas. La resposta ciutadana ha estat molt important i visible. Però el caos monumental que s’ha posat en evidència ha estat, en tot cas, el del govern espanyol.
Ningú no entenia, ja d’entrada, per quin motiu volien fer un consell de ministres espanyol a Catalunya i menys encara per què van escollir com dia el 21-D, just un any després de les eleccions imposades il·legalment amb el 155. Però vist tot el que ha passat, el desconcert del govern espanyol ha superat les expectatives.
Primer pel xou de la cimera entre els dos governs. Que si una reunió, que si duess, que si tres. Barallant-se per cada fotografia. Amb un membre del protocol irrompent en la reunió amb una ponsètia per evitar que les flors fossen només grogues … I després signant un document on accepten no posar com a límit la constitució, per primera vegada, sinó una molt més elàstica ‘seguretat jurídica’ . Per seguida posar-se a fer declaracions parlant de la constitució!
I si la prèvia va ser tremenda la reunió ho va ser encara més. Amb un dispositiu policial desproporcionat i protestes per tot el país. Creant notícies que es desmentien en pocs minuts. Filtraven que s’anul·lava el judici al president Companys però després no era veritat. I la gran idea era posar el nom del president Tarradellas a l’aeroport, una decisió que tenia la resposta cantada: el que la societat catalana reclama des de fa anys és que deixen de gestionar ells l’aeroport, no que li canvien de nom.
I la imatge: Sánchez caminant una mica pel carrer, per aparentar normalitat, però per un carrer completament buidat per la policia de gent. I ni així: des dels balcons el xiulaven i feien sonar paelles. Quin desastre debia pensar el president espanyol …
