30.03.2019 - 22:00
|
Actualització: 30.03.2019 - 23:20
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Hi ha dirigents dels Verds alemanys que creuen que Alemanya no desitja la independència de Catalunya perquè, si resten un 19% al PIB d’Espanya, hauria de ser Europa, especialment Alemanya, qui assumís la càrrega econòmica de la separació. Ho explica Raül Romeva en el seu llibre acabat de publicar, Esperança i llibertat.
Segurament aquesta no deurà ser l’única raó ni la més important, però cal tenir-la present. Entre més motius a considerar hi ha també la solidaritat entre els
estats membres i el ‘mind your bussines’, tan gastat en el món de la diplomàcia.
Sense deixar de banda aquest interessant llibre, Romeva, que és el català que els
últims anys s’ha relacionat més amb diplomàtics estrangers, ens diu que el procés
català és encara en la primera fase. És a dir, que a fora us entenen, però que encara no us donen suport.
Aquesta conclusió a la qual ha arribat Romeva coincideix plenament amb allò que fa uns mesos va afirmar el president Puigdemont a Berria: La qüestió catalana és en la fase de fer-se a conèixer, i que ja arribarà el moment de demanar suports diplomàtics i de rebre’n.
Les estructures de l’estat espanyol intentaran obstaculitzar aquesta tasca, com s’ha demostrat amb tot allò que ha passat aquesta setmana amb el dirigent socialista Miquel Iceta. A qui se surti del camí establert li caurà a sobre la pesada llosa de l’estat sense gens de pietat. I en aquesta situació més d’un lector de l’entrevista d’Iceta es deu haver demanat, no pas sense raó, si es deu haver transcrit correctament el termini de deu o quinze anys expressat per Iceta. És a dir, si, vista la realitat a Espanya, no deu faltar cap dígit a aquest nombre.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
L’entrevista de Berria a Miquel Iceta ha estat el primer gran impacte de la campanya electoral espanyola. Iceta és un personatge especial. Jo sempre n’he apreciat la complexitat, la capacitat polièdrica i la qualitat com a parlamentari. Ell no és un més entre tants. Tot i això, és evident que, al costat de les seues qualitats també són ben visibles els seus defectes, i, sobretot, la seua responsabilitat respecte del dolor d’aquest país arran de la imposició del 155. Imposició que només va ser possible gràcies al seu acostament a la dreta postfranquista. Hi ha fotos i discursos que el perseguiran mentre visca.
En tot cas, Iceta no és un polític més. Deu ser obedient, perquè si no fos així no s’entendria que ara siga on és, però té un bagatge personal i intel·lectual que li permet de destacar. I en la vostra entrevista va aflorar. Iceta va fer un bon parany intel·lectual, però sense adonar-se que ni això ja no és permès.
Perquè el sentit de la frase sobre el referèndum no és en la xifra sinó en el concepte. Si un 65% dels catalans demana la independència, la democràcia hi haurà de fer alguna cosa, deia. I aquest ‘hi hauria de fer alguna cosa’ era la clau, com s’ha vist fins i tot en la reacció del seu mateix partit. Iceta encara creu que la democràcia ha de fer-hi alguna cosa, però al seu equip ja no creuen ni en la democràcia. Encara que el 100% dels catalans volguéssem, la independència no hi hauria res de què parlar. A aquest punt ha arribat el PSOE.
Vos felicite, doncs, per l’entrevista i espere, amic Martxelo, que no veges agosarada una reflexió que m’agradaria de fer especialment avui. Saps que sempre he admirat la vostra determinació per a fer de Berria un diari global, per a aconseguir fer periodisme en èuscar sobre qualsevol tema, amb la normalitat amb què ho faria un diari en qualsevol altra llengua i amb la mateixa responsabilitat professional o més encara. L’enorme enrenou causat per l’entrevista a Iceta demostra com era d’encertada l’opció que vau prendre quan vau començar.
