Cartes creuades: L’avís de la Diada

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

El descens de la Diada de dimecres a Barcelona requerirà més d’una explicació, car és impossible que gairebé totes les persones que hi han deixat d’acudir –i han estat moltes– obeeixin la mateixa raó.

A la Diada de l’any passat la situació de presos i exiliats va ser el llençol que va cobrir aquesta divisió evident i el malestar que origina. Com que encara hi havia presos i exiliats, era el moment de demostrar la força de la solidaritat i deixar de banda les diferències. Molts vam creure que enguany també passaria això, malgrat que la divergència entre les estratègies era més gran i el to era més dur, perquè no endebades ha transcorregut un any. Però no; resulta que hi ha mancat una quantitat preocupant de gent, que no hi ha acudit però que sí que ha enviat un missatge sonor, o uns quants.

Aquesta falta resulta encara més greu aquests dies en què el Tribunal Suprem d’Espanya redacta la sentència del judici contra dirigents institucionals i socials del procés. Encara pensant que aquesta sentència és dictada ja de fa molt, no hauria estat de més fer prèviament una gran ostentació de força. Però no ha estat així.

És evident que l’esquerda entre els partits independentistes és cada dia més gran, més encara que si hagués estat dissenyada per les mateixes estructures de l’estat espanyol.

Malgrat ser conscients de totes aquestes dificultats, convé no oblidar que fins i tot quan el context era més sòlid i natural, durant aquells anys en què els responsables polítics actuaven conjuntament, quan aquella unitat era un instrument instigador perquè certa part de la ciutadania fes el pas, encara llavors –i no és poc–, els partits de la independència van obtenir un resultat del 47% dels vots en les eleccions parlamentàries de Catalunya.

En una democràcia electoral, els resultats solen ser el barem principal. Per això convé no oblidar ni un moment que l’estratègia de l’estat espanyol a curt termini pretén que els independentistes perdin la majoria.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

La Diada va mobilitzar set-centes mil persones. Per vuitè any consecutiu. I va tornar a col·lapsar els carrers del centre de Barcelona. Vejam qui més a Europa pot presentar unes xifres que s’hi acosten, en volum i en permanència. Això no obstant, amb tot, aquesta vegada la sensació no va ser bona. No va ser bona perquè, tot i ser una xifra espectacular, és la més baixa d’ençà del 2012. Però no va ser bona, sobretot, pel to, per l’ambient.

És veritat que l’ANC va cometre alguns errors organitzatius als quals no ens té acostumats, com ara deixar desorganitzat el lloc més fotogènic o sonoritzar de tal manera l’espai sencer que no hi havia manera de cridar res. Però això no pot amagar que aquesta Diada ha estat un toc d’atenció al sobiranisme. Hi ha molta decepció pel partidisme, per les baralles contínues, sobretot entre ERC i Junts per Catalunya. I a hores d’ara ningú no es creu que es tombe cap a la confrontació, ni tan sols una resposta com caldria davant les sentències que són a punt de caure. Els partits, ERC més que ningú, parlen sense parar d’eleccions, com si aquesta fos l’eixida de res –i, per cert, de manera incomprensible: cal evitar com siga les eleccions de Madrid i salvar el PSOE però cal fer com siga les de Barcelona. I la gent, molta gent, no entén res i s’ha cansat de ser instrumentalitzada.

El setembre ha arrencat amb una sorpresa, una campanya anomenada Tsunami Democràtic, de la qual sabem poc però que sembla la proposta més sòlida per a respondre al Suprem fent desobediència civil. En aquesta campanya sembla que hi coincideixen tots els sectors. Potser per ací ressuscitarà la decisió de la gent. Perquè ara és hora de fets i no de més paraules. I això crec que volien dir els buits a la Diada, les absències que han marcat la manifestació.