21.04.2018 - 22:00
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Divendres ETA va tornar a la primera línia informativa quan va reconèixer el dany ocasionat a les víctimes. Va ser el Fòrum Social qui va establir per primera vegada un termini a la dissolució d’ETA ‒’serà abans de l’estiu’‒ i, amb les explicacions que els va donar etòlegs, afeccionats i professionals han fet els seus càlculs.
Encara que aquesta no sigui la primera ocasió en què ETA parla del dany causat a les víctimes, és comprensible que tothom esperés el comunicat de divendres. Aquest reconeixement envers les víctimes podria venir juntament amb el de la desmobilització o no, però, tal com sembla, l’organització armada que està a punt de finalitzar la seva marxa ha decidit de diferenciar totes dues coses. Per a emprendre una cosa tan concreta que tantes vegades se li ha demanat, és més aclaridora una declaració que es refereixi exclusivament a les víctimes.
El comunicat de divendres té precedents en la política. El desembre de 2011, dins l’Acord de Gernika, l’Esquerra Abertzale, juntament amb EA, Aralar i Alternativa, va reconèixer el dany ocasionat a les víctimes. Després d’allò, les veus que van demanar a l’Esquerra Abertzale que havia de fer individualment aquest exercici de reconeixement van ser moltes. I ho va fer un parell de mesos més tard, el febrer del 2012, en la Declaració del Kursaal, juntament amb milers de responsables i militants. Allò va originar un efecte extern breu, perquè la majoria de partits i mitjans de comunicació van decidir d’ignorar-ho immediatament, d’oblidar-voluntàriament. Un alt responsable del Govern Basc va dir que no va ser ‘una autocrítica sincera’.
S’ha originat un debat lògic com a conseqüència de la diferenciació que divendres ETA va fer en el seu comunicat, entre víctimes cercades i víctimes no-cercades. És comprensible que alguns no vulguin acceptar aquest criteri, però ETA té un problema greu: cap de les parts que en aquest conflicte han ocasionat víctimes els han ensenyat com s’ha de fer una autocrítica sincera.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
Cada vegada són més evidents els nervis de l’estat espanyol atesa l’evolució de la crisi catalana. I l’enfrontament entre el jutge Llarena i el ministre Montoro n’és, en aquest sentit, una constatació molt directa. Llarena li ha exigit explicacions en públic sobre la raó per la qual afirma que no s’han gastat diners públics en el referèndum. Demanda certament sorprenent.
En primer lloc perquè són dades que ja té de la seva pròpia investigació. Però també perquè, si els volgués, només necessitaria demanar-los de forma discreta. Com es fa en qualsevol judici. Una simple nota, una gestió amb Hisenda i ja n’hi ha prou.
En comptes de fer això, Llarena ha exhortat el ministre a fer una altra cosa antijurídica més: demostrar que no hi ha cap delicte. El deliri del jutge és, doncs, espectacular. En un judici cal demostrar que n’hi ha, no que no n’hi ha cap. La seva demanda capgira el món.
Llarena no pot demostrar de cap manera la malversació de fons per al referèndum i això genera uns nervis molt especials. Els tribunals alemanys han negat el delicte de rebel·lió a Puigdemont i, si Llarena no aconsegueix de demostrar-ne la malversació, es trobarà amb el president en llibertat, com segurament els consellers a Bèlgica i Escòcia, i ell sense cas i amb un ridícul monumental.
L’atac públic a Montoro fa pensar, per això, que Llarena comença cercar a qui carregar les culpes del fracàs. I és que en té molts punts, perquè, en definitiva, la Generalitat fa tres anys que és intervinguda i es pot entendre que el ministre, al cap i a la fi, ha de ser el responsable de les despeses que hi poguessen haver respecte del referèndum.
Hi ha qui diu que Llarena és capaç, fins i tot, d’incloure’l dins la causa. Seria sorprenent de veritat, però jo, Martxelo, ja no descarte res.
