04.05.2019 - 22:00
|
Actualització: 09.01.2020 - 13:58
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
La Junta Electoral espanyola s’assembla cada vegada més a una institució partidista. Aquestes últimes setmanes ocupa més espai en els mitjans de comunicació que no pas els polítics que s’han presentat a les eleccions. Ocupa molt més espai, en tot cas, que no havíem vist fins ara.
De primer va prohibir als responsables de les institucions públiques de Catalunya que mostressin el llaç groc en edificis públics, sota l’argument que oferien una imatge partidista. Després va prohibir als professionals dels mitjans de comunicació públics de Catalunya que fessin ús de les expressions ‘exiliats’ i ‘presos polítics’, una intervenció desmesurada en la deontologia dels periodistes. En adonar-se que no podien utilitzar l’expressió ‘presos polítics’, en un programa de TV3 van començar a utilitzar prisis pilitics i aquesta expressió també la va prohibir la Junta Electoral, cosa que va desbaratar completament la capacitat de sorpresa de molts. És inacceptable que, en nom de la igualtat d’oportunitats, s’obligui als periodistes a rebutjar certs termes que formen part del debat polític.
L’última acció, fins ara, ha estat haver deixat fora de la llista de Junts per Catalunya per a les eleccions europees als qui són a l’exili perquè han impulsat la independència de Catalunya: el president Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí. La Junta Electoral no va adoptar aquesta decisió per unanimitat, i qui sap interpretar els núvols de Madrid manifesta que hi va haver una disputa acalorada entre els membres; quatre –dos magistrats– estaven en contra d’adoptar aquesta decisió que prohibiria a aquests tres candidats que participessin en les eleccions. Les defenses dels tres candidats han ordenat un recurs, que s’haurà de resoldre aviat, en tot cas abans no comenci la campanya: el 10 de maig.
Aquí tenim, doncs, una altra institució espanyola que sembla que està plenament dedicada a Catalunya; una altra més en aquesta llista constituïda ja pel Tribunal Constitucional, l’Audiència Nacional, el Govern d’Espanya, els serveis secrets, les policies i molts organismes més…
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
En el cicle electoral actual l’independentisme té tres grans assignatures pendents. La primera era provar d’acostar-se a la meitat dels escons en les eleccions espanyoles i, si era possible, guanyar-les per primera vegada. La segona és guanyar tantes batllies com siga possible a les municipals. La tercera, guanyar clarament les europees i, si és possible, superar per primera vegada el cinquanta per cent dels vots.
El primer dels desafiaments ha estat superat. ERC va guanyar les eleccions de diumenge passat amb quinze escons, als quals cal sumar els set de Junts per Catalunya, amb els quals s’arriba a la xifra de vint-i-dos, només a dos d’aconseguir la meitat dels escons i cinc més que en les eleccions del 2016. Sens dubte aquest és un resultat molt bo, en el qual l’única mala notícia és que finalment no entràs el Front Republicà, una formació fresca i innovadora que pràcticament sense mitjans va aconseguir cent tretze mil de vots. Aquesta vegada l’independentisme aplega un milió sis-cents mil vots, mig milió menys que en les eleccions catalanes però mig milió més que en les últimes espanyoles. Tradicionalment les de Madrid eren les pitjors per a l’independentisme, però ja hem arribat a un punt on sembla que no hi ha límits. La victòria ja és possible en totes les eleccions i aquesta és una gran notícia.
Potser per això la Junta Electoral espanyola va reaccionar al triomf electoral de l’independentisme prohibint la candidatura del president Puigdemont i els consellers Toni Comín i Clara Ponsatí a les eleccions europees, candidatura que sembla destinada a guanyar-les. La decisió és escandalosa però també reveladora de quanta por té Espanya del resultat electoral i la possibilitat que per primera vegada l’independentisme supere el cinquanta per cent del vot popular. I que aconseguesca, per tant, tots els objectius.
