23.05.2020 - 21:50
|
Actualització: 23.05.2020 - 23:54
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
De tots els adjectius que podríem fer servir per a definir un president, n’hi ha un que no podem utilitzar per qualificar el president espanyol Pedro Sánchez: avorrit. Als periodistes, Vicent, ens agraden els divertits, perquè ens fan més suportable la nostra professió. De fet, si portem aquesta argumentació fins a l’extrem, de què parlaríem sense presidents com aquests? A l’altre extrem hi ha els seriosos, calculadors, inflexibles, plans i grisos. Aquests no ens agraden tant als qui estem afiliats al periodisme.
I aquesta setmana ha estat un exemple ben clar d’això que acabem de dir. L’acord pactat pel PSOE i UP amb EH Bildu ens va deixar bocabadats a tots, tant en la forma com el contingut. Aquest acord inesperat ha col·locat EH Bildu al centre de la pista de ball polític, tant a Espanya com al País Basc. Els tres partits van adoptar el compromís de derogar completament i a molt curt termini la reforma laboral de l’època del PP, en canvi que EH Bildu s’abstingués en la votació sobre l’ajornament de l’estat d’alarma. Amb l’aprovació de Sánchez, tot i els gests.
L’esquerra abertzale, ni l’actual ni l’anterior, mai no havia tret tal partit d’una abstenció. És molt àmplia la gamma de pedres precioses desplegades a l’aparador de la botiga: haver estat la impulsora de la derogació de la llei, haver estat acceptada pel PSOE com a interlocutora per a qüestions importants, haver millorat la imatge per als sectors progressistes espanyols, haver competit amb el PNB a l’hora de ser d’alguna utilitat a Madrid.
Aquesta setmana, el PSOE i UP han dissenyat la campanya a EH Bildu per a les eleccions del 12 de juliol al parlament basc. Però perquè l’alegria duri a la casa dels pobres, l’acord hauria de valer per a aconseguir aquest altre que tant alegraria molts ciutadans del nostre país: la derogació la política penitenciària.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
La setmana que s’acaba ha estat molt moguda al parlament espanyol. Pedro Sánchez ha virat a la dreta abraçant Ciutadans després d’haver-se vist clar que Esquerra Republicana es mantenia en el no a la pròrroga de l’estat d’alarma. Però es va treure de la màniga un pacte amb Bildu que ell mateix es va carregar al cap de poques hores, en un gest inaudit. Amb aquest comportament, Sánchez ha aconseguit d’enfadar-se alhora amb Ciutadans, el PNB, ERC, Bildu segurament i Podem fins i tot. Un negoci rodó.
La frivolitat del personatge cada dia causa més decepció. Pacta amb Bildu d’anul·lar la reforma laboral del PP, cosa que ja havia estat pactada amb Podem en l’acord de govern. I després, quan ja s’ha fet la votació, diu que no, que no pensa complir l’acord. A ERC li va fer una jugada semblant amb la taula de negociació. Ara té l’excusa de la pandèmia per a justificar que no la reuneix, però aquí ja no es creu ningú que la torne a reunir mai.
El problema principal és que tant els uns com els altres, catalans i bascs, semblem tancats i acorralats per la tàctica. En el cas català, ERC s’aferra a la taula perquè vol (sobretot pensant en l’escenari internacional) que, si és impossible, es veja clar que ho és per la intransigència del govern espanyol. I s’entén que l’actitud de Bildu només es justifica com a part del procés de pau, intentant que el govern espanyol assumesca els seus compromisos, especialment amb relació als presos.
Però la pregunta és fins quan es pot aguantar una situació com aquesta i fins on pot arribar un personatge com Sánchez?
