30.06.2018 - 22:00
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Aquesta ha estat la setmana de la política penitenciària, Vicent. Cada vegada que bada la boca, el nou president espanyol no deixa sense esmentar la necessitat de canviar la política penitenciària imposada als presos polítics bascs.
Durant anys, els governs de l’estat espanyol, tant del PSOE –precisament els qui eren al poder quan va començar– com del PP han dirigit aquesta política des del concepte de ‘enemic’. Això que fan amb els presos polítics del procés català de mantenir-los en presons allunyades de casa seva, ho han fet durant dècades amb els bascs. Es tracta d’una política penitenciària que només aspira al càstig, un càstig afegit, cosa que no apareix ni en el codi penal ni en la sentència dels magistrats.
La decisió és merament política i els impulsors i els defensors la justifiquen dient que és ‘una eina més contra el terrorisme’. La realitat és que ha causat morts, tant de familiars a les carreteres com de presos a les presons.
Ara el Govern d’Espanya ha dit que en primer lloc acostaran els presos greument malalts i els de més de setanta anys. Després, la resta. Tampoc no és gaire demanar que, atesa la seva situació especial, siguin alliberats directament.
Sánchez també pretén d’acostar els presos polítics catalans. Bona notícia. Amb tot, essent realista, car sembla impossible d’aturar el judici contra els dirigents del procés, la Fiscalia espanyola serà particularment rellevant en el judici que començarà a la tardor. I si llavors tiren més llenya al foc de l’acte d’enjudiciament de l’instructor Llarena, als processats, els espera un futur inquietant.
Per això ara és el torn de la Fiscalia, és a dir, del govern de Sánchez per a virar el timó i, en cas de presentar càrrecs, de fer-ho per delictes menors. Aquí tindrà l’oportunitat de demostrar que, més enllà de dir paraules boniques, té prou determinació per a prendre-hi mesures efectives.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
Tu ja saps, Martxelo, aquella vella tesi diplomàtica segons la qual el poder és sobretot una qüestió de psicologia, d’imposar-se. Si això és així i té res de cert, sembla que les coses van canviant cap a millor a Catalunya. Després dels llargs mesos del 155 i d’un cert desconcert entre la majoria independentista, ara sembla que tot torna a canalitzar-se a força de decisions i expressions que retornen la confiança a la gent.
Gests com el del conseller Ernest Maragall de reobrir de cop sis delegacions exteriors o reflotant el Diplocat –aquell organisme de diplomàcia pública del qual Soraya Sáez va fer burla dient que estava en ‘li-qui-da-ci-ó’… Ara és un símbol per a molta gent perquè aquella prepotència de l’ex-vice-presidenta espanyola va doldre molt i per això és una gran satisfacció de veure’l tornar i que qui estiga en ‘li-qui-da-ci-ó’ siga ella. L’incident a Washington durant la inauguració de les jornades de l’Smithsonian ha anat en aquesta mateixa línia. Espanya va pressionar perquè Catalunya no hi fos el país convidat juntament amb Armènia i, com que no ho va aconseguir, l’ambaixador espanyol va fer un espectacle en el sopar oficial que va acabar amb la delegació catalana deixant-lo plantat entre crits a favor dels presos i de la república. Que el govern, amb Torra, al capdavant, no tolerés la provocació de l’ambaixador espanyol ha caigut molt bé. Difícilment es podria explicar més bé, a Washington i davant el més destacat de la ciutat, que hi ha un conflicte seriós entre Espanya i Catalunya.
Un element, final, que també ha contribuït al canvi de to ha estat la projecció a TV3 del documentari 20 -S, que palesa la falsedat absoluta de les acusacions contra els Jordis. Recomane als lectors de Berria que el vegen, perquè encara estarà visible tota la setmana en www.ccma.cat i crec que no cal entendre gaire català per a entendre-ho tot.
Bones vacances, Martxelo i lectors de Berria. Ens tornarem a llegir al setembre.
