Cartes Creuades: la reacció de França és molt preocupant

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

Tinc els meus dubtes sobre si la manera en què els responsables de França estan gestionant la situació creada després dels punyents atemptats de Paris, és la més adequada. El president Hollande està constantment utilitzant el terme “guerra”, i el primer ministre Valls ha esmentat la possibilitat d’un atac amb armes químiques.

No ha de ser fàcil, amb el que ha succeït, tenir sang freda, quan molts ciutadans, ni que sigui per sentir una mena de protecció emocional, demanen als governants que utilitzen termes durs i que ho expressin clar i alt.

Però durant quant de temps podrà continuar utilitzant Hollande la paraula guerra? Hollande té un problema greu, igual que els governants europeus. El ritme i calendari dels esdeveniments, no els poden marcar ells, sinó els atacants gihadistes. La policia pot intentar fer un treball preventiu, però la realització de l’atac la decideixen els altres.

Si en els pròxims dies no hi ha més atacs gihadistes, Paris, a poc a poc, tornarà a la vida normal, i les expressions utilitzades aquests dies pels governants seran silenciades per l’esdevenir de la vida normalitzada. En els informatius, els atacs a la considerada capital de l’Estat Islàmic Raqqa, perdran prioritat, com a conseqüència del fet tan simple de convertir-se en notícia diària. I fins al proper atac.

En aquesta carrera per l’ús de termes durs, el primer ministre Valls va esmentar els atacs amb armes químiques, com una hipòtesi que no hauria de ser descartada. És prudent actuar així, estenent el pànic entre la població? No va dir que tingués informació, ni que haguessin detectat el robatori o moviments sospitosos de substàncies químiques, ni que haguessin interceptat converses telefòniques … Res.

Aleshores per què afegir aquesta càrrega anímica a una població que ja està afectada per l’ansietat? Això es fa pensant realment en els ciutadans?

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Els atacs a París han donat pas a una reacció de l’estat francès que em sembla molt preocupant. D’una banda l’atac immediat de l’aviació sobre Síria, que sembla més motivat per la necessitat de reafirmar als francesos que s’està fent alguna cosa que per la seua efectivitat real. D’altra l’adopció per François Hollande d’una sèrie de mesures que sorprenen i preocupen. Especialment l’adopció de l’estat d’emergència i la voluntat de perpetuar-lo a través d’una reforma de la Constitució.

Sembla poc discutible que l’actitud d’Hollande té molt a veure amb les properes eleccions regionals. El temor que l’extrema dreta o la dreta extrema intenten capitalitzar la por de la població explicaria en part el gran canvi de política que el líder socialista vol imprimir a França però no ho justifica en absolut.

De les tesis expressades per Hollande em quede amb un sil·logisme desconcertant. Diu que per a una democràcia no és bo l’estat d’excepció i que per tant el que cal fer és modificar la constitució perquè no siga necessari l’estat d’excepció. Curiós mètode, la veritat. Constitucionalitzar l’estat d’excepció o excepcionalitzar la constitució?

El debat entre seguretat i llibertat, per desgràcia sempre emergeix quan ens trobem amb situacions com les que Europa està vivint. Però l’experiència no ha demostrat fins ara que optar per la seguretat a costa de la llibertat siga un bon negoci. És el que van fer els americans després de l’11S i no crec que avui ningú puga defensar que vivim en un món més segur.

Benjamin Franklin, un dels polítics americans més preclars, ja ho va proclamar en plena batalla per la independència del Regne Unit: ‘qui vulga canviar la llibertat per una seguretat temporal no mereix cap de les dues coses i les perdrà totes dues’.

Sembla que no aprendrem