16.02.2019 - 22:00
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
A ningú no el va sorprendre que divendres el president d’Espanya, Pedro Sánchez, anunciés l’avançament de les eleccions. En canvi, entre els polítics del nostre país, van ser molts els qui es van sorprendre per la proposta de la presidenta de Navarra, Uxue Barkos, que no sol fer gaires declaracions públiques. Proposava que les quatre forces polítiques que sostenen el Govern de Navarra es presentessin en una sola llista a les eleccions espanyoles, o, dit d’una altra manera, perquè Geroa Bai, EH-Bildu, Podem-Ahal Dugu i Izquierda-Ezkerra vagin junts als comicis del 28 d’abril.
L’entorn polític de la presidenta de Navarra (PNB i independents) no ens té acostumats a propostes com aquestes. La veritat és que aquesta en particular amb prou feines té opcions de tirar endavant, perquè Izquierda-Ezkerra i Podem-Ahal Dugu no han trigat a donar-hi la seva negativa, però la proposta de Barkos tornarà a col·locar en l’agenda pública una qüestió que ha estat en boca de molts nacionalistes bascs i catalans durant els últims mesos: la possibilitat que els partits catalans, bascs i gallecs que es mostren a favor de l’autodeterminació trobin una forma de presentar-se units a les eleccions vinents espanyoles; o, en el cas que això fos impossible i que cadascú es presentés pel seu compte, la possibilitat d’arribar a constituir al Congrés de Madrid un sol grup parlamentari format pels diputats que defensen la independència de les nacions. Una cosa semblant a què fa Podem a Galícia amb En Marea i a Catalunya amb En Comú Podem.
Tot conservant la llibertat de criteri en alguns altres temes, aquests partits s’unirien a l’hora d’abordar certs problemes nacionals, valent-se de la força que els proporcionaria el fet de formar part d’un grup relativament gran. Més d’un s’ha mostrat defraudat per la manca de sincronia entre els processos de les nostres nacions respectives, argumentant que som més forts si actuem tots dos units o tots tres, i no cadascú per la seva banda. El debat, per tant, és obert.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
Espanya està en una crisi de manual. La coincidència del judici polític contra el govern de Catalunya, la consegüent derrota parlamentària de Sánchez pel pressupost i la convocatòria de les eleccions espanyoles el 28 d’abril és una seqüència prou clara que ho demostra.
El govern espanyol va subestimar el canvi en la política catalana. Això és evident. Sánchez es va creure els seus assessors quan li van dir que al final els independentistes votarien el pressupost perquè tenen més por del PP. Error greu. Ni tenen por ara com ara ni hi veuen grans diferències, més enllà de les estètiques, entre el PP i el PSOE. Sánchez es va suïcidar ell sol i no solament pel judici. Els seus vaivens continus han desconcertat fins el seu govern.
Ara encararem un període realment únic. Entre el 7 d’abril, data de les eleccions generals a Andorra, i el 26 de maig, en què n’hi haurà de locals al sud, autonòmiques a les Illes, al País Valencià i l’Aragó, com també a l’Aran i a cadascuna de les illes, als Països Catalans tindrem dotze eleccions en un mes i mig. Una cosa mai vista. A més, amb resultats incerts en totes o la majoria perquè no hi ha una tendència electoral clara. Però en el cas de les espanyoles, a més, perquè Sánchez s’ha guardat un as a la màniga, no haver aclarit amb qui vol governar. Té dues possibilitats clares però antagòniques: o Ciutadans o Podem i l’independentisme basc i català. Cosa que, per cert, hauria de fer pensar molt als partits independentistes dels nostres dos països. Sens dubte seran més decisius que mai. I la pregunta és si no tindria sentit de superar divisions i encarar els comicis amb algunes idees en comú, si més no.
