18.06.2016 - 22:00
|
Actualització: 12.11.2016 - 15:56
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Divendres vam tenir la visita de Felip de Borbó rei d’Espanya, que havia acudit a Donostia per a l’acte d’inauguració de l’exposició ‘Tractat de Pau’. Com sabreu, Donostia és una de les dues ciutats culturals de 2016. L’organització ha elaborat per això una àmplia programació i l’exposició ‘Tractat de Pau’ és l’estrella principal d’aquest programa.
El Ministeri de Cultura d’Espanya és un dels que posen els diners i, a canvi d’aquests diners, ens fa pagar un preu als bascos. Aquesta setmana, amb la visita de rei d’Espanya i, per posar un altre exemple, amb una notable sobredosi de pel·lícules i estrelles espanyoles durant el Festival de Cinema. Aquests no ofereixen res mai gratis. Estem a Espanya, i així serà mentre seguim en aquesta situació.
S’havien convocat protestes en contra de la visita: d’una banda, els partidaris de l’independentisme amb ikurriñes, i, d’altra banda, els republicans (espanyols) amb les seves banderes. Tot ben normal.
L’Ertzaintza es va responsabilitzar de la seguretat i va ser l’encarregada de vigilar les protestes i en general tot allò que tenia res a veure amb la visita del rei; de manera que tota la despesa originada per la seguretat del monarca va ser a càrrec dels honrats ciutadans bascos.
Fa uns quants mesos, a Ondarroa, van organitzar el que es va denominar muralla humana, per oferir protecció a una jove que l’Ertzaintza volia dur a l’Audiència Nacional. La jove es va col·locar enmig d’un pont d’Ondarroa i centenars de persones del poble s’hivan asseure també allà i la van envoltar, per evitar que l’Ertzaintza la detingués i per demostrar-li així la seva solidaritat.
Agents de l’Ertzaintza van haver d’endur-se un a un, agafats de braços i peus, als que conformaven aquella muralla popular, abans de poder arribar a la fi fins a la jove. El lehendakari Urkullu es va queixar, i va desaprovar aquests intents pacífics de protecció humana, posant de manifest que aquests operatius de l’Ertzaintza resulten molt cars, i afirmant que no es poden malgastar d’aquesta manera els diners públics.
La pregunta és si ara Urkullu li haurà dit alguna cosa semblant al rei d’Espanya. O si estarem d’acord amb ellò que diu aquella vella cançó, que ‘no torni a venir a aquest país’, tenint en compte l’argumentació que la visita reial implica moltes despeses de seguretat.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
Dijous els ciutadans del Regne Unit exerciran el seu dret a decidir. Els ciutadans de les quatre nacions del regne estan cridats a votar si abandonen la Unió Europea o no. El brutal assassinat de la diputada laborista proeuropea Jo Cox, segurament, alterarà la campanya i pot ser fins i tot que tinga un efecte decisiu en el resultat final. Les enquestes posaven per davant als partidaris del Brexit però ja ho veurem. Esperarem, doncs, amb atenció el que puga passar aquesta setmana.
Des del punt de vista europeu, la possibilitat que el Regne Unit abandone la Unió és literalment una catàstrofe. I espere que no es passe perquè seria una opció dolenta per a tothom. Però dit això hi ha alguns aspectes d’aquest procés que des dels nostres dos països hem de mirar-nos amb un cert interès. I no parle només de la qüestió escocesa.
D’una banda, encara que això li coste d’entendre a Madrid, és significatiu i interessant que el govern espanyol accepte per primera vegada participar en un procés de secessió. Gent amb el mateix passaport i la mateixa ciutadania que tu i que jo votarà si se’n va o es queda. I Espanya no només ho accepta això sinó que no els reclama votar ells també. Aquella tesi segons la qual en un referèndum català o basc haurien de votar tots els espanyols queda feta miques amb l’actitud del govern de Rajoy respecte al Brexit. A ningú no se li ha ocorregut impugnar la decisió democràtica que prenguen els ciutadans britànics perquè no han votat tots els ciutadans europeus…
El segon element interessant té a veure amb la forma de la secessió. Els partidaris del Brexit han publicat un full de ruta basat en sis desconnexions legals que té, com a metodologia, elements molt parells amb l’estratègia catalana, dissenyada pel Consell Assessor de la Transició Nacional. Es tracta no de trencar sense més ni més sinó de passar d’una legalitat a una altra, modificant només els aspectes clau i decisoris. En concret ells parlen de la modificació immediata només de sis lleis. Un mètode molt a l’estil del que s’ha plantejat a Catalunya i que valida, per tant, el model que estem seguint ací.
