30.05.2020 - 21:50
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Els cops d’estat i de província s’han sofisticat molt aquests últims anys. ‘Com que els cops de província?’, es deu haver preguntat amb sorpresa el lector. Que ho preguntin als qui van acudir en nom de Bildu a la Diputació de Guipúscoa i a l’Ajuntament de Sant Sebastià…
Però tornem als cops d’estat. Avui fa molt lleig de treure els tancs al carrer per defenestrar el govern. Lleig, inadequat i és molt difícil de defensar o justificar. Històricament, els poders fàctics han estat l’Església catòlica, els bancs i l’exèrcit. L’Església ‒no cal res més que entrar-hi a l’hora de la missa‒ té cada vegada menys poder, i d’aquí a deu anys la meitat de les esglésies hauran tancat. Els bancs han hagut de repartir el seu poder tradicional amb els gegants digitals acabats de crear. I els exèrcits han posat en evidència que estan massa antiquats per a ser efectius en el model de guerra actual.
Quins poders han substituït, doncs, l’Església i l’exèrcit en aquesta classificació? L’Església no té substitut, i el lloc de l’exèrcit l’ha ocupat la justícia, com veiem cada vegada més sovint.
Quin instrument tenen ara els qui no volen canviar d’estatus? La justícia, amb el seu desplegament d’elegància aparent: el seu poder exclusiu, independent, apartidista, neutral… Qualsevol cosa que dicti la justícia està bé: destituir el president, empresonar opositors, tancar mitjans de comunicació, prohibir consultes …
Què van fer al president Luiz Inácio Lula da Silva perquè no tornés a presentar-se a les eleccions sinó un cop d’estat democràtic? Allò que els militars van fer amb Salvador Allende a Xile seria impossible al Brasil actual, perquè no rebria cap suport internacional. Així que ho va fer la justícia.
Si deixem el món judicial a les mans de la dreta, no tindrem res a fer. I si bé és veritat que no podem crear una institució financera, sí que podem, en canvi, aconseguir càrrecs de la judicatura.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
Hem parlat moltes vegades, Martxelo, de l’existència d’una ‘plantilla basca’ i dels esforços de l’estat espanyol per a fer-hi encaixar el procés d’independència de Catalunya. Els repetits i inútils intents de vincular l’independentisme amb la violència van per aquest camí.
Però aquesta setmana em sembla que comencem a assistir a l’intent d’exportar a Madrid la que podríem anomenar ‘la plantilla catalana’. La tensió colpista que viuen a Espanya comença a ser un calc de la que es va crear a Catalunya del 3 d’octubre de 2017 en endavant, amb aquell infame discurs del seu rei. Crida l’atenció que fins i tot siguen els mateixos personatges. Ací tens l’ínclita Cayetana Álvarez de Toledo maldant per provocar Pablo Iglesias en seu parlamentària.
La plantilla catalana inclou l’augment de la tensió parlamentària, l’apropiació de la constitució i la democràcia per la dreta postfranquista i l’organització d’un autèntic cop d’estat postmodern basat en cinc principis que es van estrenar a Catalunya i que ara es giren contra el PSOE, que tant va col·laborar amb la dreta per executar-lo en el cas català.
Els cinc principis de la plantilla catalana són que la unitat d’Espanya està per sobre de la democràcia, que es poden seguir procediments no democràtics per tombar un govern, que l’estat profund és més eficaç a l’hora d’aplicar la repressió que no el govern, que la violència de l’estat és legítima i que les forces armades són la garantia de la unitat i defineixen qui és constitucional i qui no.
Alguns d’aquests principis ja eren a la plantilla basca, però uns altres van fins i tot més enllà, com es veurà en tot allò que passe a Madrid, en l’assetjament al govern Sánchez, que, juntament amb el seu enderrocament, ja ha començat.
