08.03.2020 - 21:50
|
Actualització: 09.03.2020 - 00:04
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Va passar fa molt. Vaig anar a una llotja d’un equip de futbol basc de primera divisió a veure un partit i em vaig adonar que a la porta d’entrada hi havia dues fotos, l’una al costat de l’altra.
La primera mostrava la imatge institucional de qui aquells dies era president del govern basc i l’altra corresponia a Juan Carlos de Borbó. Atès que no em podia creure què veia, i valent-me de la bona relació que tenia amb el president de l’equip que m’havia convidat, li vaig demanar per què hi havia la foto del Borbó. Em va mirar amb aquella cara de qui no està gaire orgullós dels seus actes i em va respondre que hi havia aquella foto, a la vista de tothom, perquè Juan Carlos havia acceptat de ser president d’honor de la comissió especial constituïda per l’equip amb motiu del centenari.
I quina necessitat tenien de brindar al Borbó un honor com aquest? I quants aurreskus li deuen haver dedicat les diverses entitats públiques del País Basc que han venerat aquest equip durant dècades? Hem estat testimonis de les seves visites a empreses de pobles, a les seus de diversos mitjans de comunicació… És que aquests amfitrions del nostre poble que han convidat aquest rei ignoraven amb qui tractaven? Per ventura no van tenir coneixement dels seus negocis tèrbols abans no va arribar a abdicar?
Ara un jutge ja ha començat a investigar si el Borbó, per haver gestionat amb dirigents polítics de l’Aràbia Saudita l’adjudicació de les obres del TGV a un consorci empresarial d’Espanya, en canvi ha arribat a percebre cap suma de diners d’aquestes empreses. ‘El meu pare, quan va sortir d’Espanya el 1931, ho va fer amb una mà davant i una altra al darrere. Jo no me n’aniré així’, aquesta és una frase coneguda que adjudiquen a Juan Carlos de Borbó.
Periodistes i polítics saben bé quines són les seves aventures econòmiques.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
Tribune de Geneve és el principal diari en llengua francesa de Suïssa i el que al costat de Neue Zürcher Zeitung representa la flor i nata del periodisme en aquell país. Aquesta setmana la Tribune va aparèixer un dia amb una gran fotografia a la portada del rei emèrit espanyol, explicant que la fiscalia suïssa investiga una comissió de cent milions de dòlars que creu relacionada amb el negoci de la construcció del TGV a l’Aràbia Saudita. Se suposa que aquesta comissió era per a Juan Carlos, que la va amagar a Suïssa i en va regalar una part a la seua amant, o una de les seues últimes amants.
La notícia ocupava la major part de la portada de la Tribune però ha passat prou desapercebuda als diaris espanyols. Les portades de l’endemà no en van fer cabal i molts mitjans van dedicar-hi espais tan petits i mal redactats com va ser possible.
No és que m’estranye. La premsa espanyola és així i tu i jo fa anys que ho sabem i que en parlem. Amb tot, encara resulta espectacular de veure com fan caure una cortina de silenci en defensa de la monarquia, de l’entramat que sustenta això que es coneix per Espanya SA, el grup d’empreses político-econòmic en què el pare gestiona la part econòmica i el fill la política.
Fa molts anys que els mitjans espanyols traeixen el seu país i els seus lectors tapant les vergonyes de la monarquia. Les polítiques, les econòmiques o les sexuals, especialitats en què els Borbons solen ser notícia. La monarquia, de fet, s’ha aguantat en bona part per la censura. Si el paper de Juan Carlos el 23-F fos clar o els ciutadans fossen conscients de quants milions s’ha embutxacat jugant a ser el rei, és possible que tot hauria estat diferent i que la monarquia espanyola avui només seria un record del passat. Però és per això que ells tenen els diaris de la cort.
I quin descans, Martxelo, que no siguem com ells…
