24.02.2018 - 22:00
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Aquesta setmana, les onades del tsunami reaccionari que fins ara tenien l’epicentre a l’àmbit polític han arribat també al món de l’art i s’ha demostrat una vegada més que a Espanya hi ha molt poc marge per a l’acord, la crítica i la dissidència. Aquestes onades dominen tot el que es troben pel camí.
L’art sempre ha estat el patrocinador de la creació, a l’art caben modalitats d’expressió que gaudeixen de pitjor acceptació en altres àmbits de la vida, en alguns casos perquè la transgressió és un tret intrínsec de la cultura i l’art. Transgredir certes línies, anar més enllà, atraure l’espectador i impulsar-lo a reflexionar: bàsicament, certs creadors persegueixen això amb els seus treballs.
Santiago Sierra simplement ha reflectit a la seva obra el debat que hi ha al carrer. Ha volgut recordar que hi ha presos polítics, que actualment es troben a la presó o que han sortit recentment; presos catalans i bascos. Un debat polític interessant del qual hem parlat de manera constant aquests mesos. I com és possible que allò que és lícit en els mitjans de comunicació, que és objecte de debat a les tribunes dels parlaments i que és present al discurs polític es prohibeixi en l’àmbit de l’art?
Però amb aquest intent talòs de tallar les ales al treball ‒una vegada més no acaben d’aprendre‒, han aconseguit una gran ressonància, tan gran que s’ha convertit en la notícia principal del dia, fins a l’extrem de convertir-se en una icona a Catalunya.
El comportament del PP i del PSOE d’Espanya ha estat patètic. L’actitud ultraconservadora del PP i l’actitud encoberta del PSOE ens han confirmat que no hi ha cap opció per al canvi expansiu, ni tan sols per al canvi mínim. No es pot admetre res, perquè el referèndum queda al marge de la constitució, i perquè la obra d’art se surt de la línia establerta.
Ens trobem en un atzucac; som petits, i ens enfrontem a un enemic més gros que no vol acceptar res. Atès que l’art és el terreny de la imaginació, haurem de demanar ajuda als creadors.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
Havia de passar i ha passat. El clima autoritari que Felipe VI i Mariano Rajoy han creat contra Catalunya no podia ser que no acabés afectant, i afectant de manera greu, també a Espanya mateixa. Tu no pots desencadenar la bèstia i pretendre controlar-la alhora.
La condemna de tres anys de presó del músic mallorquí Valtònyc i la censura d’una exposició de l’artista Santiago Sierra a Madrid han desfermat una autèntica tempesta mediàtica i política, especialment a nivell internacional, que sembla haver obert els ulls a molta gent. Tot d’una, mitjans de tot Europa i del món han començat a dir que l’estat espanyol retrocedeix en matèria de llibertats i es troba a un punt intolerable respecte a allò que es reconeix com una democràcia, en una involució, a més, de la qual el rei és motor. El fet que les obres censurades incloguen fotografies de Junqueras, Sànchez i Cuixart ha servit per remarcar davant el món la seua condició de presos polítics, afegint fins i tot més duresa a la denúncia.
Dues notes més d’aquesta setmana. Anna Gabriel ha decidit de no anar al Suprem i de quedar-se a Suïssa, país que ja ha avisat que la salvarà de la persecució política. Arran d’això, el jutge ha tornat a emetre una ordre ridícula de detenció només vàlida per a l’estat espanyol. Aquest cop ja ni s’ha atrevit a llançar una ordre internacional, cosa que confirma que l’estratègia d’internacionalització és un gran instrument per a l’independentisme.
I la segona, Martxelo, voldria comentar-te que des d’ací hem seguit amb atenció la commemoració del tancament d’Egunkaria. Vau ser una referència de dignitat per a tots nosaltres i quinze anys després seguiu sent un model de bon periodisme i de compromís amb la llengua i la societat. Gràcies per tot.
