Cartes creuades: La Korrika i l’impuls a la llengua basca

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

Vicent, avui s’acaba la Korrika a la capital del País Basc en què aquestes últimes dècades l’èuscar ha experimentat un avanç més gran: Vitòria. De ser una ciutat gairebé completament castellanoparlant –i castellanitzada– ha esdevingut una ciutat en què cada vegada se sent més l’èuscar, com a conseqüència de la pràctica simultània de les condicions necessàries per a recuperar una llengua: transmissió familiar, educació i centres d’ensenyament per a adults.

La Korrika es fa cada dos anys i és la concentració més gran de gent a favor de la nostra llengua. Fa la volta sencera al País Basc en onze dies sense aturar-se ni un sol minut i arrossegant-hi milers de persones que corren darrere un testimoni que canvia de mà a cada quilòmetre. Als parlants d’èuscar ens val per reforçar-nos i als qui no el parlen els obre les portes de tot un món. Un exercici sorprenent per a qui la veu per primera vegada.

‘I replega fruits?’, es deurà demanar més d’un lector en veure tanta gent a favor d’una mateixa causa. L’impacte és difícil d’avaluar, és difícil de saber quants parlants d’èuscar, motivats per la Korrika, prendran la decisió de consumir productes en èuscar i quants que no el parlen s’hauran de matricular a un centre d’aprenentatge per a adults. Segurament serà un factor més dels que animaran els ciutadans a prendre aquesta decisió.

Com sol passar amb les llengües que s’han recuperat de pressa –vosaltres teniu constatat aquest fenomen amb el català– la distància entre el creixent del nombre dels qui la saben i l’estancat nombre dels qui la practiquen és gran. Una vegada posada en vies de solució la primera etapa –no es pot parlar si no es coneix la llengua–, tenim dificultats per a encarar la segona; perquè moltes vegades el nivell del qui acaba d’aprendre la llengua és molt just. I, com passa en tants altres aspectes de la societat, no es pot deixar la llengua minoritzada a l’atzar de les dures lleis del mercat. Cal treballar-ne (també) la conscienciació.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Que l’autoritarisme guanya posicions en el món és una constatació lamentablement certa, Martxelo. I la detenció de Julian Assange n’és una prova rellevant.

Independentment de què opinem d’ell com a persona, hi ha unes quantes coses de les quals no podem tenir cap dubte. La primera és que Assange, sense ser un editor de premsa en el sentit tradicional de la paraula, ha actuat com a tal. Assange ha estat contactat per les seues fonts, ha comprovat la validesa i la rellevància de la informació i l’ha publicada. La segona és que aquestes informacions que va publicar a Wikileaks eren rellevants, sense cap dubte. Ningú no ho pot negar, això. Alguns dels escàndols polítics més monumentals de la història recent han passat per les seues mans. La tercera constatació és que Assange ha actuat sempre de manera valenta, donant suport a gent que es jugava literalment la vida per aconseguir que la ciutadania estigués informada dels crims que cometien els seus governs. I l’última: quan un estat concedeix asil diplomàtic no és lícit que un govern diferent del que el va concedir el retire.

Això que passa a Londres és, en aquest sentit, gravíssim. Assange i Wikileaks van publicar informació veraç i contrastada que demostrava crims comesos pel govern dels Estats Units. Informació legítima i rellevant. I, saltant-se fins i tot les lleis d’asil, això acabarà significant –tret que passe res pel mig– que Assange s’enfrontarà a un judici als Estats Units que el pot condemnar a cadena perpètua o fins i tot a mort. Quan els qui haurien de ser jutjats són els autors materials dels crims que Wikileaks va destapar.

No m’agrada de ser corporatiu en aquesta mena de coses, però és evident que el ‘precedent Assange’ és una línia marcada a terra contra el periodisme. També contra el dret de saber, que hauria de ser la base de la democràcia.