07.10.2017 - 22:00
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Després de la tempesta de diumenge, i com a conseqüència, se sent per tot arreu el concepte d’intermediació. Ha calgut que ataquessin ciutadans de totes les edats perquè algunes persones obrissin els ulls; com si no n’hi hagués prou amb tot el que ha fet patir fins ara el govern de Rajoy als catalans. En qualsevol cas, ara, després d’haver vist què va passar diumenge, han començat a oferir-se voluntaris els qui fins ara han estat contemplant el firmament.
En una altra època, a casa nostra, quan ETA encara no havia cessat l’activitat armada, es repetia molt una frase cada vegada que s’exposava la qüestió de la independència: ‘Sense violència, es pot parlar de tot’, ens deien. El temps ens ha ensenyat que parlar i dur a terme no eren sinònims per als qui es manifestaven així, encara que els utilitzessin suposadament amb aquesta intenció.
Si traslladem aquesta frase a Catalunya, no us estranyi, amics catalans, que alguns d’aquests intermediaris diguin una frase com aquesta: ‘Sense referèndum, es pot parlar de tot’. I quin és el propòsit de molts dels qui s’han presentat com a intermediaris voluntaris? Que els qui estan a favor de la independència hi renunciïn –a curt termini ara i a llarg termini més endavant; que retardin la solució, a l’espera que es refredi l’ambient.
En aquest sentit, avisar que els intermediaris estrangers són més fiables, perquè, a priori, tenen menys interessos directes, i en les negociacions en què ha intercedit han treballat amb una actitud favorable cap a la part petita. És més fàcil de predir l’actitud que adoptaran els de casa, ja que tots som presoners del nostre passat. Serà una tasca àrdua també per a qui vulgui mitjançar honestament. Els qui estan a favor de la independència no renunciaran a un referèndum concertat, i les estructures estatals d’Espanya, amb Rajoy al capdavant, no tenen cap intenció de concedir aquesta categoria als catalans. De moment, no.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
Molts lectors de Berria els van veure per les xarxes socials, potser per alguna televisió. Alguns en directe aquí a Catalunya –em consta que van venir molts bascos diumenge passat. Parle dels herois. D’aquesta gent que es va asseure davant la policia espanyola a defensar les urnes. Gent normal i corrent, sense pasta d’herois però que en va protagonitzar una, d’heroïcitat.
El primer d’octubre quedarà per a la història del nostre país. Per la capacitat d’organització, per la força creada als carrers, per la fortalesa del govern, per la comunió entre el govern i el poble. Però també perquè poques vegades hem vist una violència tan descarnada i brutal. No va ser un excés. Va ser premeditat. Sabien que estaven colpejant més enllà del que se’ls demanava. Les imatges dels policies espanyols rabiosos en un hotel de Calella demanant que els deixessen repartir més o dels autors de l’atac posant feliços a la nit davant el vaixell amb la seua bandera ho explica tot.
Però contra el terror es va aixecar un país magnífic. Un país que va fer córrer les urnes de manera clandestina, amb la complicitat de milers de persones i sense una sola fissura. Quin ridícul més gran de la guàrdia civil i la policia. No van trobar ni una sola urna. Ni una! I contra el terror més directe i immediat es va aixecar un país que va resistir els cops i les agressions.
Emociona veure vells i joves junts. Parlants del català, del castellà, l’occità i de totes les altres llengües junts. Homes i dones junts. De dretes i d’esquerres junts. Acabat d’arribar i de vuit cognoms junts. A la porta dels col·legis electorals ningú no va preguntar a ningú d’on venia o qui era. Tots estaven junts, tots estàvem junts, pensant en el futur i no en el passat. I saps una cosa, Martxelo? Crec que no hi ha millor manera d’inaugurar la república catalana que amb aquesta unitat popular.
