Cartes creuades: la fi d’ETA és un nou inici per al País Basc

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

És paradoxal això que passa amb el final d’ETA. Moltes vegades hem denunciat que ni el govern francès ni, sobretot, l’espanyol hagin volgut prendre part en un tancament acordat i ordenat de la banda. Si altra cosa no, el de França en va afavorir el desarmament el 2017 i, de llavors ençà, ha començat a acostar presos al País Basc.

Els agents internacionals que han organitzat i afavorit el final d’ETA consideren que ha fet els passos que se li han sol·licitat. Al nostre país, se’n van fer moltes burles quan el 2014 van lliurar una quantitat reduïda d’armes als agents internacionals. Alguns ja no van tenir més qualificatius negatius, però els agents internacionals van valorar positivament aquell petit pas, conscients que era el primer de més que vindrien més tard.

Recentment, ETA ha fet autocrítica sobre les víctimes que ha causat, detallant-ne dues menes. S’entén fàcilment, doncs, l’enuig d’aquest col·lectiu. La majoria dels partits polítics i de les institucions basques ho van criticar amb duresa, encara que fa uns anys algunes van premiar als qui l’havien avalada a Irlanda. Els agents internacionals, dijous a Ginebra i divendres a Kanbo, van donar aquest comunicat com a vàlid.

Cap dels lehendakaris del sud del país, Urkullu i Barkos, van participar en l’acte de Kanbo. No els n’agradava ni el contingut ni la forma. Sí que van ser-hi, en canvi, els agents internacionals. Som molt exigents a casa i molt comprensius quan som lluny. Els qui aquí són terroristes, són guerrillers a Colòmbia, tot i que hagin provocat molts més morts, hagin ocupat una bona part del territori durant anys, hagin reclutat adolescents i els hagin ofert deu escons al congrés. El lehendakari Urkullu es va traslladar a Colòmbia a avalar un procés amb aquestes (i més) contrapartides polítiques. No va ser a Kanbo, però allí no n’hi havia pas. Colòmbia és lluny.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Divendres va ser un dia emocionant. Estic segur que ho va ser d’una manera molt especial per a vosaltres, però he de deixar constància que, ací, als Països Catalans vam ser molts els amics del País Basc que seguírem, també amb emoció, la cerimònia que significava el final d’ETA. Saps bé, Martxelo, que un grup de periodistes catalans sempre hem seguit amb la màxima atenció allò que passava al vostre país, un país del qual ens hem sentit i ens sentim molt pròxims. I saps que ho hem fet des de l’interès professional però també des de la solidaritat personal, en tant que ciutadans, amb vosaltres i amb el vostre poble.

Per això, mentre mirava en directe l’acte, no vaig poder evitar de recordar les converses sobre la necessitat que passés això que finalment va passar divendres, converses que al llarg dels darrers deu anys, o més i tot, he mantingut amb tants periodistes, polítics i amics bascs. Converses que han estat alguns cops difícils, molt tristes de vegades, que en algun moment eren plenes d’esperança, i que he de dir que sempre van ser profundament honrades.

I, si m’ho permets, per això m’agradaria aprofitar aquest racó que cada diumenge m’ofereixes a Berria per donar les gràcies a tots aquells interlocutors. Us en dono les gràcies. Gràcies de la tenacitat, de l’esforç, dels petits gestos que han obert tant camí, d’haver resistit tantes vegades al desànim.

Hi ha hagut dies en els quals semblava que totes les portes es tancaven i, malgrat això, de manera tossuda, heu estat molts els bascs que heu continuat insistint en la necessitat d’obrir una nova pàgina en la vida de la vostra nació. Finalment ho heu aconseguit, unilateralment, perquè l’estat espanyol no hi ha volgut participar. I això té un valor i un significat enorme. Ara només cal esperar que el vostre compromís amb la pau done ales al poble basc, done ales a la llibertat.