Cartes creuades: La detenció de Josu Urrutikoetxea és una venjança

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

Era un dels últims objectius de la Guàrdia Civil i per fi ho ha aconseguit: s’ha venjat perquè la fi d’ETA no va passar com ells haurien volgut. Ells haurien volgut que s’hagués acabat detenint i empresonant successivament tots els membres i no, tal com realment ha passat, mitjançant la col·laboració i el suport d’importants agents internacionals.

La detenció de Josu Urrutikoetxea respon únicament a aquesta set de venjança. Perquè són conscients que aquesta detenció no canviarà res en el calendari polític del País Basc ni tampoc en la direcció que ha adoptat la nostra política. L’operació, naturalment, ha rebut el permís del govern espanyol, perquè no es pot creure ningú que la Guàrdia Civil hagi pres la decisió de manera unilateral –tot i saber que aquest cos policíac es caracteritza per la seva tendència a fer com vol. El president espanyol Sánchez ha decidit d’intercalar la detenció d’Urrutikoetxea en la campanya electoral i enviar així un missatge de fermesa als votants de la dreta.

Sánchez no convertirà la detenció de dijous en una qüestió principal de la seva campanya. Però ha volgut demostrar a aquests partits de dretes i a les associacions de víctimes d’ETA que el critiquen perquè ha mogut uns quants presos polítics bascs que el seu és un govern eficaç tot i estar actualment en funcions. Tot dins el mateix paquet: ha col·locat la qüestió en l’agenda electoral alhora que ha respost a la set de venjança d’aquestes víctimes.

Com a contrast, la Jurisdicció Especial per a la Pau –tribunal creat arran dels acords de l’Havana–, que té un paper veritablement important en el procés de pau colombià, aquesta setmana ha demostrat una actitud molt diferent, car ha tombat la petició de Washington perquè l’ex-comandant de les FARC Jesús Santrich fos extradit als Estats Units.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

S’ha acabat: Iceta no serà president del senat espanyol. Els tres partits independentistes ho han impedit votant junts al Parlament de Catalunya contra la proposta socialista de substituir de manera automàtica el president Montilla, actualment senador, per Miquel Iceta. Quan no fa ni quinze dies que els ciutadans van elegir senadors de manera directa. La cacicada, que això era, ha estat frenada. I ha creat un autèntic terratrèmol polític.

Perquè vol dir moltes coses. Especialment el final de la subordinació del sobiranisme al PSOE. Històricament, d’ençà de la transició, els grups sobiranistes, bascs i catalans, sempre s’han vist obligats a posar-se, al final de tot, al costat del PSOE. Tot i la repressió, tot i el GAL, tot i la sentència contra l’estatut, tot i les abraçades al PP i tot i totes les barbaritats dels socialistes. Simplement no hi havia alternativa, no ho era el PP; i si es podia avançar en res havia de ser obligatòriament al costat d’un PSOE que, de tant en tant, necessitava els vots sobiranistes. Tant la desapareguda CiU com ERC hi van pactar en un moment o en un altre i en van sostenir els governs a Madrid.

Però el procés d’independència s’ha endut aquesta subordinació, com tantes coses més. Especialment perquè ja no és possible de veure on hi ha la diferència entre el PP i el PSOE. I això Iceta ho encarnava de meravella. Afirmava que votaria el 155, es negava a reconèixer que els seus companys d’hemicicle detinguts eren presos polítics, es manifestava amb l’extrema dreta sota la bandera espanyola…

La sorpresa és que sembla que el PSOE no s’havia adonat encara que som en una etapa diferent i que la subordinació s’ha acabat. Els socialistes van pensar que podien decidir ells sols, sense els vots del sobiranisme i la realitat els ha despertat del somni. Amb una notable bufetada.