Cartes creuades: La defensa dels drets dels presos bascs

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

Com aquests darrers anys, ahir a Bilbao va haver-hi la manifestació a favor dels drets dels presos polítics que sol convocar-se a començament de gener. Va ser una gran manifestació, que va reunir milers i milers de persones i que una vegada més va exigir el cessament de la conculcació de drets bàsics d’aquests presos: La fi de l’allunyament, el trasllat a casa dels presos greument malalts, l’alliberament dels qui ja han complert tres quartes parts de la condemna.

Enguany, per primera vegada, també s’ha fet a Baiona el mateix dia. A l’Iparralde hi ha un consens ampli entre les institucions públiques i les organitzacions socials, i no tan sols en relació amb el tema dels presos polítics. A més, encara que d’una manera irregular, aquesta representació institucional-social basca té un fil de comunicació obert amb el Ministeri de Justícia del govern francès. Aquesta relació és pública, no s’amaga i, com és normal, implica un reconeixement mutu de les parts.

La diferència és tremenda si ho comparem amb què passa al sud dels Pirineus. La cooperació que existeix a l’Iparralde no s’ha aconseguit encara al sud entre els agents polítics, sindicals i socials, tot i que les organitzacions socials que impulsen el procés fan un treball continu i discret. A Espanya, tot i que el president Sánchez, quan va prendre el càrrec, va assegurar tres vegades en deu dies que canviaria la política penitenciària, encara no s’han complert les expectatives creades aleshores, perquè han alentit considerablement l’aplicació dels drets bàsics dels presos polítics. L’han alentida a Espanya i han intentat que s’alenteixi també a França.

El govern espanyol es veuria més obligat a canviar la política penitenciaria si, com a l’Iparralde, al País Basc també es constituís una cooperació ferma entre tots els agents. Es tracta d’una qüestió de drets humans, una qüestió de drets bàsics. Ja que la situació ha canviat, haurien de canviar també les actituds del passat.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

La candidatura de Manuel Valls a la batllia de Barcelona és una de les maniobres polítiques més estranyes de la història. En teoria, l’ex-primer ministre francès va arribar per presentar-se amb les sigles de Ciutadans i per intentar aconseguir la batllia per a l’unionisme. La jugada preveia d’aprofitar-se de l’enorme divisió que presentaran les candidatures independentistes. El PP ha presentat un candidat desconegut que els deixarà amb tota seguretat fora del consistori i, per tant, tot el vot de la dreta semblava que es concentraria en Valls, cosa que potser li permetria de competir per a obtenir la primera posició, encara que amb una minoria molt minsa. Però l’emergència de Vox i el pacte de la dreta a Andalusia podria amenaçar la maniobra i trencar els seus plans.

Ciutadans ha transitat per un fil molt prim en referència al pacte de govern a Andalusia. Ha intentat fer veure que ells han pactat amb el PP però que Vox no forma part del pacte, quan és evident que en forma part, de manera imprescindible. La dreta espanyola no ha tingut cap problema per a pactar de seguida amb l’extrema dreta; però quan s’ha sabut a Europa, les coses, especialment per a Ciutadans, s’han complicat, i molt. Perquè els liberals, grup al qual pertany teòricament Ciutadans, són ferms defensors del cordó sanitari contra l’extrema dreta i no els poden explicar el pacte andalús. Valls, també, ha esclatat.

Per Barcelona circulaven molts rumors segons els quals Valls i Ciutadans tenien seriosos problemes d’encaix. La gent que coneix la trajectòria de Valls a França no se’n sorprèn en absolut, atès el seu difícil caràcter personal. Però un comunicat i algunes declaracions en les últimes hores en els quals es desmarca rotundament de qualsevol pacte amb Vox i critica el pacte andalús han posat les coses molt al límit. Valls, això és segur, continuarà amb el seu projecte. Però cada vegada el seu projecte sembla menys el de Ciutadans.