Cartes creuades: La crítica honesta és una de les grans mancances de la política

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

L’última cosa que s’esperava del president espanyol Pedro Sánchez era que, després d’haver omplert els carrers de militars, omplís de comandaments de l’exèrcit i de la policia també les conferències de premsa televisades.

Ni en els temps més durs del PP vam veure militars fent conferències de premsa. Al damunt,, sense cap altra finalitat que la d’explicar quants ciutadans han trencat l’ordre de confinament. Resulta sorprenent que s’encarregui als principals militars espanyols la tasca de fer pública aquesta informació superficial, i és preocupant si es tracta, com alguns han començat a denunciar, d’una decisió estratègica per a col·locar-los en la primera línia de la gestió pública.

No hi ha ni un sol militar capaç de distingir la terminologia militar que empra al pati de la caserna durant un encès discurs als soldats el dia del seu patró, del to que correspon a una conferència de premsa civil. Els semiòlegs tenen un inestimable material d’estudi en les frases aquests dies pels militars que tantes medalles portaven al pit: ‘estem en guerra’, ‘tots som soldats’… Han passat anys en silenci i, tal com sembla, han decidit de no perdre aquesta oportunitat, amb el permís de Sánchez.

Al nostre país, com no tenim militars propis ‒ni falta que en fa‒, poques vegades veiem caps de la policia, ni tan sols de les policies locals, fent conferències de premsa. Sembla que l’estratègia de comunicació consisteix a deixar als policies en la seva feina i que la responsabilitat de la comunicació sigui tasca exclusiva dels polítics.

Has tret a col·lació una de les més grans mancances de la política, Vicent: la crítica honesta. És a dir, la que té en compte què ha passat, i no si el responsable és del seu gust o no. És un mal molt estès, també entre els periodistes.

Carta de Vicent Partal a Marxtelo Otamendi

Aquesta setmana tota la premsa internacional ha començat a explicar sense embuts com de desastrosa és la gestió de la crisi del coronavirus per part de govern espanyol. Saps tan bé com jo, Martxelo, que la gran majoria dels corresponsals internacionals que treballen a l’estat espanyol viuen a Madrid i, generalment, estan encantats que els haja tocat de viure-hi. Coneixent alguns dels qui han signat les cròniques més dures de la setmana, em sorprenc jo mateix i m’alarme encara més. Com ha d’estar la cosa a la capital d’Espanya perquè el guant tou d’aquesta gent es torne puny de la nit al dia …

Però no volia parlar d’això. El detall només el porte a col·lació com a argument per a explicar que, quan fins i tot la premsa internacional posa en negre sobre blanc la incapacitat del govern espanyol, hi ha un sector de gent, polítics i militants dels partits dels governs que s’agafen a què siga i són capaços de defensar posicions que, si les proposés un govern d’un altre color, els omplirien d’ira. Aquests dies, per exemple, he vist feministes radicals de l’òrbita dels Comuns defensant l’exèrcit espanyol i la militarització de la política, per exemple. Em vaig haver de rentar la cara per tornar-ho a llegir i comprovar que era així.

Supose que és un problema que tots tenim en algun grau, però el fanatisme polític espanyol és terrible. És com si, en compte de parlar de la política, es parlàs de futbol, ​​on tu ets del teu equip i prou. I faça què faça. Tant de bo fos això que vivim un simple espectacle, però és que no ho és. I no aconseguesc d’entendre com amb la realitat no n’hi ha prou perquè alguns obrin els ulls. Ni tan sols aquesta realitat tan dura i difícil. Cuideu-vos amics. No eixiu de casa. Continueu-nos informant des de Berria.