Cartes creuades: La crisi i les llengües minoritzades

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

‘El virus ens afecta a tots de la mateixa manera: no distingeix fronteres, ni països, ni idiomes …’  Aquests dies hem sentit aquesta frase amb freqüència en boca dels centralistes mandataris espanyols que han mostrat una actitud uniformitzadora.

És obvi que el coronavirus no sap què són les fronteres, però podem afirmar, tan rotundament com això, que les fronteres (o, més exactament, qui les gestiona) sí que saben per on s’estén la malaltia. No cal sinó veure les diferents mesures que adopten els estats europeus. Per què és així, si tots som Europa i fa temps que les fronteres s’havien ‘dissipat’? La pròxima vegada, els jacobins haurien de tenir més cura quan ens preguntin per què ens entestem amb el tema de les fronteres.

Ens demanem constantment quina és la situació que ens espera quan s’ahurà acabat d’aquesta crisi; i cadascú s’ho pregunta partint de la seva talaia, és a dir, partint del seu sector: l’econòmic, el de l’ensenyament, el de les relacions humanes, el de la cultura …

Com ja va passar en crisis anteriors, els sectors que ja de bon començament disposaven d’una estructura sòlida podran sortir-se’n millor i més ràpidament. Però la cultura no és un sector sòlid, ni tan sols als idiomes majoritaris; imaginem, doncs, què podria passar amb les cultures que es desenvolupen en llengües com les nostres.

S’acosten temps en què tothom es disposarà a sol·licitar ajuts públics per al seu sector i, atès que les institucions públiques començaran a determinar les seves prioritats, convindrà presentar aquestes peticions amb fermesa en les taules de decisions. Durant els mesos vinents sentirem sovint allò que els qui ja eren en una situació de debilitat en entrar en aquesta crisi no en podran sortir en una situació encara més feble. Alguns altres sectors ho aconseguiran: coneixen bé les vies de pressió i tindran a mà els seus altaveus i les seves xarxes de contactes privilegiats.

Aquesta vegada tampoc no hem de quedar-nos enrere.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Aquestes cartes, Martxelo, es publicaran diumenge. Diumenge de Pasqua. Dia de la Pàtria al vostre país.

Com totes les coses que ens passen de fa ja gairebé un mes, supose que per això serà un dia especialment rar. Políticament, culturalment, socialment. Les ciutats buides, la gent a casa, cap activitat institucional ni política. La celebració en família cancel·lada. Les tradicions tallades.

Realment aquest és un moment difícil com pocs dels que hem viscut. A part del desconcert polític i el desastre econòmic, perquè la mort, les morts, pesen com poden pesar poques coses més.

Ens anem acostumant que les xifres pugen i pugen i especulem què pot passar quan s’arribe a aquest xifra o aquella o quan eixim d’aquest túnel, o quan es descobrisca tal cosa. Però la realitat és que la gent se’ns mor. A tota hora.

Aquesta setmana aquí se’ns ha mort, entre més, Josep Maria Benet i Jornet, el gran renovador de teatre català, la persona que va saber unir el gloriós passat de teatre de la primera de segle vint amb el devastador panorama del franquisme, l’home que va assentar els fonaments perquè avui siga un dels sectors culturals més importants i decisius de país.

I s’ha mort Enric Sirvent, l’home de Lleida que va tenir un atac de cor per una càrrega de la policia espanyola el Primer d’Octubre, durant el referèndum d’autodeterminació. Es va convertir en un símbol contra la violència de l’estat espanyol i, d’alguna manera, en la demostració empírica que Espanya estava disposada a matar per mantenir la seua unitat. S’ha mort en plena Setmana Santa Jesús Fernández, un dels puntals de la Setmana Santa Marinera del Grau de València. S’ha mort Dolors Sala, la mare de Pep Guardiola. I milers de persones més. Milers. Massa.