Cartes creuades: la bufetada alemanya a Espanya

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

En la carta de diumenge passat, vaig advertir sobre la bufetada política que podria rebre el govern espanyol. I va ser divendres quan aquesta va ressonar a tot Europa. La desqualificació és més gran encara per al magistrat Llarena, a qui la justícia alemanya ha deixat clar que els impulsors del procés no han utilitzat gens de violència, i ha deixat en evidència la fragilitat jurídica del castell de cartes que ha bastit.

No s’ha acabat res, i no convé de demostrar eufòria excessiva per la resolució de divendres, car la justícia alemanya pot adoptar una decisió salomònica: el delicte de rebel·lió no, però pot acceptar el de malversació de fons públic. Mitjançant la primera resolució, segons que sembla, col·loca el govern i la justícia d’Espanya en molt mal lloc, i, mitjançant la segona, accepta l’objectiu veritable del govern espanyol: mantenir Puigdemont en una presó espanyola i, en conseqüència, invalidar la fórmula dels dos governs de Catalunya, un al país i un a Brussel·les. Compte amb el miratge jurídic! És a dir, la condemna de vuit anys de presó no deixa de ser inacceptable, malgrat que hagi tingut la destresa d’eludir la de 30 anys.

El rellotge del Parlament de Catalunya continua corrent i pot xocar contra un altre: el del pressupost de l’estat espanyol. Si el PNB no canvia d’opinió, fins que no invalidin l’article 155, no començarà a negociar amb el PP ni segurament n’acceptarà el pressupost.

Si Catalunya forma govern l’últim dia de la data límit amb un president sense denúncies judicials, aleshores els independentistes no concediran a Rajoy l’oportunitat de derogar l’article 155 abans que s’hagi esgotat el temps per a aprovar el pressupost espanyol. I aquesta seria una manera de castigar directament Mariano Rajoy allà on li fa més mal.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

La sentència de la cort suprema de Slesvig-Holstein sobre l’euroordre que Espanya havia enviat contra Carles Puigdemont és una bomba política de conseqüències molt rellevants. El tribunal alemany, amb una velocitat espectacular, l’ha deixat en llibertat, ha rebutjat que es donen les condicions per a acusar-lo de rebel·lió i, la pitjor cosa per a Espanya, ha desautoritzat completament la ficció literària del jutge Llarena.

La decisió del tribunal alemany té un impacte jurídic notable. De fet, deixa la causa general que ha iniciat el Tribunal Suprem espanyol en una situació de nul·litat quasi total. Carles Puigdemont encara podria ser lliurat a Espanya a causa del suposat delicte de malversació, però, si passés, ja no podria ser jutjat per rebel·lió. I això faria impossible de sostenir l’acusació sobre la resta d’encausats, que haurien de ser alliberats immediatament de les presons on de forma injusta i venjativa estan detinguts ara mateix. Perquè, com es podria no jutjar el president per rebel·lió però, en canvi, sí els consellers que hom suposa que l’obeeixen? La bufetada legal és de les que fa època.

Tampoc no és menor, però, a escala política. La reacció atordida del govern espanyol, dels partits del 155 i de la premsa unionista explica a la perfecció fins a quin punt han quedat tocats. Molt tocats. Espanya va decidir d’evitar el diàleg polític quan va ser el moment, però l’any 2018, i a Europa, cap debat polític no pot solucionar-se sinó fent política. I, de fet, amb la sentència, ço que s’ha fet palès són els límits de la criminalització de l’opció política de la independència. Això ha estat gràcies a l’espai polític i jurídic europeu, però també gràcies a l’audàcia del govern català, a la resistència dels presos polítics catalans, al manteniment de la pressió al carrer i, de forma molt particular, a l’audàcia de Carles Puigdemont i a la seua estratègia d’internacionalització del conflicte.

Ara s’obre un període nou, com s’ha vist amb les declaracions del govern alemany i d’importants polítics de la CDU en les darreres hores. No serà senzill, però és molt millor que allà on érem fa tres dies. La negociació política, sota supervisió internacional, s’anirà obrint pas. I aquesta és una gran notícia, Martxelo. Per al meu país, però crec que també per al vostre.