Cartes creuades: Ibarretxe crida a la solidaritat basca amb Catalunya

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

Aquesta setmana, l’ex lehendakari Ibarretxe ha donat forma amb un article a una creença molt estesa entre els bascos. Expressat breument, ens ha dit que els bascos no hem actuat bé, que no estem actuant bé a l’hora d’ajudar els catalans en el procés que estan duent a terme.
Ibarretxe ens veu als ciutadans bascos freds i distants a l’hora de manifestar la nostra solidaritat a Catalunya i d’exercir pressió al seu favor. No li falta raó a l’ex lehendakari, ja que estem actuant apocadamente tant a l’hora de retornar la immensa ajuda que ens han prestat durant anys els catalans als bascos, com a l’hora de posar en pràctica aquella dita que diu que avui per tu i demà per mi.
No tothom ha actuat de la mateixa manera; alguns partits, algunes organitzacions socials i molta gent han fet el que havien de fer: anar a Catalunya en cites primordials, i donar compte del seu procés a Euskal Herria, així com en els actes organitzats per a manifestar-los que no estan sols.
Però a molta gent nostra li sembla que hem fet poc com a poble, i la crítica d’Ibarretxe va, en general, encaminada en aquest sentit. A les entitats públiques, quantes persones han organitzat algun acte, alguna jornada, algun espai per a la reflexió? Molt poques, perquè hi ha una distància calculada, una fredor programada. Segons aquest càlcul, políticament pot resultar perillós manifestar-se de manera molt apassionada a favor de Catalunya, si és que aquesta vehemència demostrada a favor dels d’allà no es posa en pràctica després aquí. Per temor a haver de escoltar la mateixa pregunta de queixa, ‘allà sí i aquí no?’, Una i altra vegada, o, millor encara, que pulula en l’aire, com en les sessions de ball d’abans.

Si els bascos ens trobéssim en la mateixa situació que esteu els catalans, segur que a Catalunya hi hauria tot de moviments a favor d’Euskal Herria, que no farien tants càlculs polítics de si convé o no. Per solidaritat.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Mentre ací avancen bé les negociacions per formar govern el fantasma de l’atac al model foral basc comença a tenir presència corpòria. A algú li pot semblar curiós que just ara es plantege l’abast de la quota, en la versió suau, o el concert mateix. Jo crec que respon a una premeditació clara i marca un objectiu estratègic. Acabar amb la singularitat que representen els dos concert bascos equivaldria a culminar la recentralització que en el seu moment van dissenyar la FAES i José Maria Aznar.

Avui les autonomies no són res ja, políticament parlant. En algun moment, en els vuitanta i els noranta, podien prendre decisions substancials, importants. Podien marcar línies, executar pressupostos i decidir políticament què era més interessant per als seus ciutadans. Avui no queda res d’això. L’autonomia financera ja no existeix i és Madrid amb el seu malvat joc administrant els recursos gota a gota qui decideix. Excepte les vostres dues comunitats autònomes avui cap autonomia gestiona més d’un vint per cent del seu pressupost que no siga finalista. Això per una banda. I per l’altra el recurs permanent al Tribunal Constitucional com a aturador de qualsevol iniciativa ha paralitzat la capacitat legislativa real.

Les autonomies són avui un petit teatre de cartró pedra, on aspires a fer veure que manes allà on en realitat només executes i gràcies. Però els bascos sou els únics, gràcies als concerts, amb una realitat autonomica real, fins ara. Per això ha comença l’atac.

No serà fàcil però millor aneu-vos preparant. Faran servir totes les excuses possibles. Des de l’harmonizacion fiscal europea a l’independentisme català. Però només seran excuses. En realitat el que està passant és que la maquinària de l’estat intenta tirar enrere allò que es va aconseguir a la transició -i mira que era poca cosa- pel que fa a les nacions penisulars. Ni més ni menys.