23.04.2016 - 22:00
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
No és la primera vegada, Vicent, i no serà l’última, que ha de parlar de la qüestió de les tortures en aquesta columna. El relat sobre les tortures, l’explicació de tot el que ha passat, es manifesta i em tem que encara es manifestarà en el nostre poble. L’últim exemple l’hem tingut aquesta setmana.
Un conegut magistrat de la Sala Penal de l’Audiència Nacional espanyola, Jose Ricardo de Prada, ha fet una conferència al nostre país, i ha afirmat és obvi que s’ha torturat. Eren conegudes les denúncies que havia fet anteriorment el magistrat en aquest sentit, però són les declaracions d’aquesta setmana les que han causat el més gran enrenou.
Immediatament el ministre de l’Interior espanyol, Fernandez Diaz, ha demanat al Consell General del Poder Judicial que adopti mesures contra aquest magistrat, i el ministre de Justícia, Rafael Català, ha demanat al jutge que si ha tingut coneixement d’aquestes tortures remeti als tribunals les proves d’aquesta acusació, o que demani perdó.
La tortura i la guerra bruta són les pedretes -en realitat, les pedrotes- que porten en les seves sabates els responsables polítics de la lluita del govern espanyol contra ETA. Madrid pot tolerar, unes vegades més i unes altres vegades menys, que els mateixos de sempre denunciïn la tortura, però no pot permetre que un magistrat de l’Audiència Nacional ho faci. Això és massa, pel que significa i per la credibilitat que li concedeix la toga.
La polèmica però segueix dempeus. Aviat el Govern Basc presentarà la investigació sobre la tortura que ha fet el grup comandat pel pèrit Paco Etxebarria. I segons que ha avançat recentment Etxeberria, s’han pogut documentar més de 5.000 casos de tortures. El seu grup de recerca ha recollit relats que faran xiular fort les oïdes a alguns. Tant a de casa com a fora.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
‘Jo he vingut a explicar-li al president Rajoy que el meu govern té un mandat democràtic, emanat de les eleccions, per convertir Catalunya en els propers mesos en una república independent’. Aquest va ser l’inici de la conferència de premsa del president de la Generalitat a Madrid dimecres passat. I va afegir: ‘em semblava necessari que ho escoltés de la meva pròpia veu i que no l’hi expliqués ningú’.
Aquest és l’estil Puigdemont. Tranquil i educat però directe i contundent. No hi ha notícies de la reacció, diguem-ne física, del president Rajoy mentre escoltava al seu interlocutor. Però la delegació de la Generalitat explicava que no hi havia hagut sorpreses. Tot previsible.
Tot previsible vol dir, supose, que Rajoy no va moure ni una pestanya. Però els lectors de Berria supose que són conscients, com ho són els de VilaWeb, del bot històric que representa que un president català vaja a Madrid a dir-li al president espanyol alguna cosa així com ‘escolte: nosaltres anem passant…’.
El president Mas ja va protagonitzar en algun moment una visita semblant tot i que ho va fer sense tenir un mandat democràtic recolzant l’aposta per la independència. I per tant no va poder ser tan contundent. I no ho recorde amb exactitud però em sembla que quan el lehendakari Ibarretxe va presentar el seu pla com a molt es va referir i de forma molt tangencial a l’autodeterminació.
Serà curiós veure, per tant, si algun dia Rajoy explica què va sentir o que va pensar mentre Puigdemont li parlava amb tanta claredat. Potser estava tan pendent de l’embolic que té amb les eleccions avançades que no va ser capaç ni de captar com de solemne era l’advertiment. Igual mentre Puigdemont li parlava ell tenia en el seu cap a Pedro Sanchez, Albert Rivera i a Pablo Iglesias. O potser fins i tot a hores d’ara encara vol creure que això no va de debò i que aconseguiran reconduir. Bé, ja diuen que no hi ha pitjor cec que qui no vol veure …
