Cartes creuades: ‘Ha arribat l’hora de la veritat’

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

Poden ser diverses les raons per les quals la gent independentista desitja convertir el seu país en un estat, ja que trobarem tantes raons com individus. Raons històriques, algunes, culturals, lingüístiques, econòmiques, socials, ocasionades per greuges d’altres, corresponents al model social… Els qui volen canviar l’estatus del seu país i fer el salt cap a un altre d’homologat solen comptar amb un ampli ventall de raons compost per múltiples motius de milers de ciutadans i ciutadanes; argumentacions completament diferents però complementàries entre si.

Si la gent a favor de la independència no tenia ja prou raons, aquesta setmana el govern d’Espanya li n’ha brindat més de gran pes, mitjançant la utilització interessada del Tribunal Constitucional o mitjançant una fiscalia subordinada. Segons algunes acusacions de la fiscalia, el president Puigdemont pot acabar a la presó, si és que el condemnen per ús indegut de diners públics; no per haver-se dut a casa aquests diners, o haver-los gastat amb desmesura, sinó per haver emprat diners públics per a preguntar a la ciutadania sobre el seu futur.

Tal com es podia preveure, ha arribat l’hora de la veritat per a mesurar la capacitat de resistència de la gent a favor de la independència, i no podem presentar-ho com un desafiament ni tampoc menystenir-ho. La situació es va endurint cada dia més per als qui volen la independència. Han començat amb qui són en primera línia, el govern i el parlament, i continuaran baixant en la piràmide, mitjançant aquesta justícia pelàgica que han activat perquè funcioni fins i tot amb l’última baula del voluntariat.

I resulta especialment ofensiu el comportament col·laboracionista de certs magistrats i fiscals de Catalunya, aquells que tot i ser sabedors de la realitat del lloc no tenen cap problema a acatar les ordres enviades pel poder de Madrid. Quan Catalunya sigui independent, ja sabem qui són els qui perdran en primer lloc els seus llocs de feina. I, a més, es queixaran, i denunciaran que el nou estat ha posat en pràctica una caça de bruixes…

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi:

Dimecres sis de setembre de 2017, a les onze i vint-i-cinc minuts de la nit, el president de Catalunya, Carles Puigdemont, es va aixecar de la cadira on era assegut per signar el decret de convocatòria del referèndum d’autodeterminació que es farà el primer d’octubre. Era l’últim membre del govern català a signar un acord col·legiat i històric. El final del dia més llarg del parlament –la sessió havia començat a les deu del matí– certificava així l’inici de la demolició del règim nascut de la transició des del franquisme.

La cambra havia aprovat la llei del referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Un text legislatiu que inclou, en l’article 3.2, una clàusula molt rellevant i que ho canvia tot: ‘Aquesta llei estableix un règim jurídic excepcional creat per regular i garantir el referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Preval jeràrquicament sobre totes aquelles normes que puguin entrar en conflicte, en tant que regula l’exercici d’un dret fonamental i inalienable del poble de Catalunya.’

Així, d’aquesta manera tan concreta, la llei obre una legalitat catalana diferent de la legalitat espanyola i evita amb això que les sancions recurrents de la justícia espanyola tinguen cap validesa. Crec, Martxelo, que al teu país molta gent ha entès a la perfecció la importància d’un text com aquest i també que tot i que aquesta llei és un pas majúscul per a nosaltres també té una importància major per a la resta de nacions que encara avui formen part del estat espanyol.

Han estat necessaris gairebé vuit anys llargs per a arribar ací, des d’aquella primera consulta popular d’Arenys de Munt. Hem hagut d’aprendre moltes coses pel camí. Però al final aquesta setmana la desconnexió s’ha convertit en un fet. Finalment i a temps.