06.10.2018 - 22:00
|
Actualització: 07.10.2018 - 22:35
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Aquesta setmana hem assistit a una altra lliçó del procés de Catalunya, una altra més d’aquests darrers anys. El primer d’octubre havia d’haver estat el dia per a rememorar els durs atacs perpetrats fa un any per la policia espanyola, però va esdevenir el dia per a parlar dels Mossos; això va modificar completament l’agenda i va eclipsar les celebracions d’aquí i d’allà.
D’aquesta lliçó hem après que, com contra Franco, és més fàcil d’actuar units per enfrontar-se a un enemic de fora (el govern de l’estat espanyol o els seus tribunals); hem après que tot es fa més difícil quan es veuen enemics (i no pas contraris) entre els qui fins no fa gaire eren companys de viatge. De fet, no es fa més difícil, es fa impossible. Molta gent del nostre país molt il·lusionada amb això que feu a Catalunya està molt preocupada arran de les notícies que ens n’arriben, perquè palesen una ruptura i una mala maror evidents, de les quals les estructures estatals espanyoles gaudeixen molt. Aquest camí és molt curt i més encara quan la majoria social que es desprèn dels resultats electorals és justa i recent.
Potser, tal com solen dir els qui han analitzat processos com aquest, aquestes crisis són normals, i potser tenen un valor terapèutic per a la fase vinent, si és que les forces que el van començar i que van donar-hi suport tornen a la unitat inicial.
La cosa clara és que Espanya ha aconseguit de fer-vos mal per partida doble amb l’estratègia, ben astuta, de judicialitzar el procés. Us ha fet mal personal (pensem en els dirigents, empresonats, amb la incertesa de penes terribles en el futur) i, com a conseqüència, ha aconseguit que s’esquerdi el procés. I és que en aquest judici, duríssim, que engegaran aquest nou curs ja han començat a posar de manifest unes altres estratègies, i no sempre de manera amistosa.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
La mar té corrents de fons. I moltes vegades, gairebé sempre, aquests corrents de fons que no són visibles de la superfície estant determinen més i millor la temperatura de la costa o la direcció dels vaixells que no pas els aparents, els de superfície.
Finalment, aquesta setmana el corrent de fons s’ha expressat de manera contundent a Catalunya. I els de superfície s’han hagut d’adaptar, com han pogut, al nou escenari. Aparentment enmig d’un caos ventilat àmpliament pels mitjans espanyols, plens de joia.
El cap de setmana passat, Martxelo, les coses van canviar de manera important. La manifestació de policies espanyols i el comportament intolerable dels Mossos va fer esclatar la indignació contra el govern català, barrejada amb la memòria del primer d’octubre de 2017.
Diumenge hi va haver tot d’actes arreu del país, que es van convertir en autèntics qüestionaments de què fa el govern català. I dilluns es va traduir en manifestacions multitudinàries en què, per primera vegada, alguns representants polítics de l’independentisme van ser escridassats.
Tots els fets que han vingut després s’expliquen en aquest context. Ja t’he dit unes quantes vegades que tenim tres governs, el d’Esquerra, el de Junts per Catalunya i el del president Torra. Ell no és allí on és per a fer autonomisme i per això va anunciar un ultimàtum a Sánchez que els altres dos governs van preferir de matisar. Però tot va esclatar quan el parlament va haver de complir amb el formulisme d’acceptar la substitució dels diputats exigida per Llarena. Van fer equilibris fins a un punt impossible. I JxCat es va voler desmarcar d’Esquerra. Va semblar que tot es trencava. Però, en el fons i al final, jo diria que la cosa que s’ha trencat de veritat, per la pressió del carrer, és la possibilitat de continuar fent veure que fan una cosa mentre en fan una altra. I aquesta és la millor notícia que podíem rebre.
