14.10.2017 - 22:00
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Tots els amics catalans independentistes que conec s’han passat la setmana aclarint els dubtes aliens tan bé com podien. Un conegut em va dir: ‘Jo mateix no sé què passarà, com ens enfrontarem a això, i em veig en la tessitura de donar als altres ànims i unes explicacions deficients.’
És comprensible que allò que va passar dimarts al parlament hagi causat desassossec entre molts independentistes. Fa anys que donen el millor de si, i el procés ha estat pràcticament l’única tasca que tenien a l’agenda. És el moment de la pedagogia social, perquè caldrà que els màxims responsables del procés –les institucions públiques i socials, els partits polítics…– facin molta pedagogia social perquè el somriure torni a les cares de molts ciutadans.
Les èpoques de moltes incògnites i poques respostes són difícils de gestionar, sobretot en el cas dels ciutadans que han dipositat tota la confiança en els seus impulsors. Aquests hauran de mostrar ràpidament i clara a aquests ciutadans que ho han donat tot quins són els camins per a superar la situació creada dimarts, per evitar que la desconfiança s’estengui de manera preocupant.
L’independentisme català no hauria arribat al punt en què es troba si no hagués fet pedagogia teòrica i pràctica durant l’última dècada. No haurien arribat a l’1 d’octubre amb la força amb la qual van arribar si no haguessin fet aquesta feina prèvia: pedagogia.
Mentrestant, el govern espanyol continua endavant amb la seva estratègia de la força, ara, en el moment d’aplicar l’article 155, amb el suport acrític del PSOE i tot a canvi d’una reforma que no portarà enlloc. Però els socialistes d’Hego Euskal Herria, és a dir, el PSE-EE i el PSN, callen respecte al suport que el seu secretari general Sánchez ha brindat al destructor article 155. Estan d’acord amb aquest suport, el defensen o prefereixen mirar el sostre?
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
Tot està pendent de demà dilluns. La decisió del govern català de proclamar la independència i suspendre-la després de manera immediata ha causat una certa confusió, lògica, que tot indica que aquest dilluns quedarà aclarida.
Aquest dilluns acaba el període de temps que el govern espanyol ha donat al govern català per a respondre una obvietat. Rajoy demana si es va declarar la independència o no. Per entendre-ho, només li caldria llegir el discurs del president Puigdemont, o mirar el vídeo, si és que té dificultats de lectoescriptura. Però evidentment la requisitòria és un parany per a justificar l’aplicació del 155.
El govern català estudia aquests dies quina és la millor manera de respondre. Veurem quina és la forma exacta que adopta, però només hi ha una possibilitat, que és explicar què va passar i, en tot cas, acompanyar-ho o bé de l’aixecament automàtic de la suspensió de la independència o bé d’un límit, aquesta volta clar i definit, per a aixecar la suspensió.
D’una manera o d’una altra, el govern espanyol es veurà obligat a actuar. Que és el que vol evitar. Per dues raons. La primera és que l’aplicació del 155 és un camp minat en termes legals. És un article impossible d’entendre, ja que no està desplegat i la seua ambigüitat, encara que podria jugar aparentment a favor del govern espanyol, també pot crear un embolic legalista enormement complicat. I en segon lloc, perquè la seua aplicació real, la capacitat real que tindrà Rajoy d’aplicar-lo, és molt dubtosa.
Per exemple, es diu que el 155 significaria posar els Mossos sota control directe del govern espanyol. Però això ja es va intentar, sense èxit, durant la campanya del referèndum. Recordaràs, Martxelo, que fins i tot es va arribar a nomenar un alt càrrec de la Guàrdia Civil encarregat de dirigir els Mossos i això no va acabar de passar mai. Com ho farien ara és la gran pregunta que ningú no respon.
