16.04.2016 - 22:00
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Aquí seguim sense saber la data de les eleccions, igual que a Espanya. Aquesta setmana sembla que s’ha anat afeblint la possibilitat de celebrar les eleccions per al parlament de Gasteiz juntament amb les de la presidència d’Espanya; però, ja que desconeixem les hipòtesis que està estudiant qui ha de d’adoptar aquesta decisió, el president Urkullu, estarem condemnats a una setmana més d’espera. Pel que sembla, fins que no s’aclareixi l’embolic d’Espanya, és a dir fins que se sàpiga si van a avançar-les o no, Urkullu no donarà a conèixer el que vol fer.
Als que donen suport a la gran coalició entre el PP i el PSOE els és cada més difícil sostenir aquesta possibilitat, atès que s’està incrementant contínuament la llista d’escàndols que va acumulant el PP. És sorprenent que ni PSOE ni Podem encertin a fer un acord bàsic, valent-se de que la situació del PP està més enfangada que mai. I molts votants de l’esquerra els faran pagar aquesta falta d’acord, per no aprofitar la situació i perquè cadascú actua mirant només pels seus interessos.
Si ara no aconsegueixen constituir un govern alternatiu, els serà encara més difícil després de repetir les eleccions. L’esquerra no aprèn.
El govern en funcions d’Espanya està en una situació d’incapacitat, amb un encefalograma de l’activitat totalment pla. Però reuneix forces portant al Tribunal Constitucional d’Espanya les lleis aprovades pels dos parlaments d’Hego Euskal Herria i, un cop acceptat el tràmit, deixant-les sense possibilitat d’aplicació.
Estem en una situació subordinada; Madrid pinta les bandes laterals d’aquest camp de joc que és cada vegada més estret, i, en cas de dubte, trien àrbitre. Mentrestant, transcorreran els anys, les lleis no comportaran conseqüències, la ciutadania no es podra valdre dels avantatges de la llei, i tots haurem perdut un temps d’or.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
La potència del moviment independentista al Principat eclipsa inevitablement coses que estan passant en altres parts del nostre país i que són molt importants. Deixa’m que parle aquesta setmana del meu País Valencià perquè allà estan passant també coses de molta rellevància, encara que el nivell d’ambició nacional siga ara mateix menor.
La formació del govern entre PSOE i Compromís i l’autovoladura del PP, per la corrupció sobretot, han començat a dibuixar una nova imatge dels valencians de la qual en els últims dies hem vist un parell de mostres interessants.
Primer quan el ministre Montoro va enviar una infame carta a la Generalitat Valenciana reclamant que reservés més diners encara per fer front al dèficit. El govern valencià es va negar en rodó però l’interessant del cas va ser la proposta que va llançar el president Ximo Puig. Puig va proposar una reunió de presidents de comunitats autònomes, autoconvocada. O siga al marge de l’estat. El raonament era lògic però desconegut fins ara: si hi ha setze governs implicats, les quinze autonomies no forals més el govern espanyol, el que no pot ser és que un sempre mane i els altres no tinguen més remei que obeir. No som les autonomies estat també? es va preguntar Puig en una reflexió que a Catalunya va sonar molt familiar. Tal qual semblava estar parlant el president Maragall, l’home que va intentar de debò canviar el model d’Espanya i segurament el polític que va obrir la porta a l’independentisme. Quan ell mateix va constatar que canviar Espanya és impossible.
Podria semblar que el tema del finançament autonòmic és poc significatiu en termes nacionals però de nou, amb poques hores de distància, Puig va tornar a proposar una assemblea de les autonomies amb llengua pròpia, per exigir a l’estat l’atenció que mereixen. De nou invocant un model d’estat diferent que no sembla ser possible.
Estant així les coses ves a saber si Puig no acabarà com Maragall, desencantat amb Espanya de forma definitiva. I si això passa a Madrid ja es poden anar agafant a la cadira …
