17.11.2018 - 22:00
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
L’elecció del nou Consell General del Poder Judicial espanyol ens ofereix una oportunitat ben interessant per a debatre sobre aquesta qüestió que sol fer tant soroll.
El poder judicial és un dels pilars fonamentals que sustenta l’estat espanyol, una peça clau, i per això tan difícil de fer-lo autonòmic; perquè en aquest debat hi ha un gran consens entre els principals partits d’Espanya. Ibarretxe, essent lehendakari, ho va provar el febrer del 2005, quan, amb el suport majoritari del Parlament Basc, va portar a Madrid una proposta nova d’autonomia amb l’objectiu d’ampliar les competències de l’Estatut de Gernika i apujar el sostre competencial.
Una de les iniciatives més innovadores va ser fer autonòmic el poder judicial. És a dir, Àlaba, Biscaia i Guipúscoa tindrien un Consell General del Poder Judicial Basc, el Tribunal Superior del País Basc. Seria l’última instància judicial i entendria en tots els casos de què fins llavors s’encarregava el Tribunal Suprem espanyol i el Tribunal Constitucional es limitaria a decidir sobre desavinences competencials entre el govern espanyol i el basc. En la resta de casos, el Tribunal Superior del País Basc (anomenat així o amb la nova denominació de ‘Suprem’) seria l’últim esglaó de l’escala de recursos. Una revolució llavors i encara més vista des d’ara: només cal observar la tendència creixent del govern d’Espanya de recuperar algunes de les competències cedides a les autonomies mitjançant els estatuts.
Això sembla impossible a Espanya, però no pas a Alemanya, com vam poder comprovar quan van arrestar el president Puigdemont. La decisió sobre l’euroordre emesa pel Suprem espanyol va ser presa en consideració per un tribunal del land en què el van detenir, no pas per un tribunal amb competència a tot Alemanya.
La pregunta, doncs, és senzilla: amb un poder judicial propi, el procés català seria judicalitzat?
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
Aquesta setmana algunes declaracions han incidit en la possibilitat d’organitzar una nova aliança de les forces independentistes i sobiranistes de l’estat espanyol. N’han parlat Otegi, Puigdemont, Torra i representants d’ERC destacats com Joan Tardà. I també alguns dels possibles socis, com ara nacionalistes mallorquins i menorquins.
La jugada, tal com l’entenc jo, és molt rellevant però alhora molt complicada, molt difícil. D’alguna manera em recorda la maniobra dels kurds de crear un partit ‘turc’ controlat per ells mateixos. L’ofensiva republicana catalana ha demostrat que avui, l’únic enfrontament real contra el règim, el protagonitzem els independentistes. Però la dispersió de candidatures i el fet que, en un territori tan ampli, ningú no els faça de soci, fa molt difícil que aquest front democràtic siga influent a Madrid.
A Catalunya sembla que ara mateix es va forjant un pacte entre Puigdemont i Junqueras que molts pensem que és necessari. Un dels punts sembla que implica avançar vers un referèndum forçat, entenent que Espanya només l’acceptarà si hi és forçada, cosa que es pot fer des de fora però també des de dins.
La idea de crear una força independentista unida que puga obtenir un bloc parlamentari de trenta o quaranta diputats, apel·lant també al vot dels republicans espanyols en unes corts en què, qui més diputats tinga, en tindrà cent, és un canvi de mentalitat revolucionari. Sens dubte condicionaria la governabilitat i posaria els referèndums d’autodeterminació al centre del debat polític espanyol, com a condició imprescindible per a fer qualsevol pas.
El problema és com s’hi arriba, fins aquí, especialment tenint en compte la situació actual a Catalunya i al País Basc, on sembla que, respectivament, la Crida i Bildu podrien estar a favor de sumar-hi tothom, però ERC i el PNB-EAJ no.
