21.12.2019 - 21:50
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
A la justícia espanyola se li van acumulant les bufetades judicials d’Europa; quan no és el Tribunal Europeu de Drets Humans són tribunals dels països d’Europa als quals ha tocat decidir sobre la qüestió catalana. Van començar essent uns pocs, però ara ja són molts. Cap dels tribunals dels estats europeus que aquests últims anys han hagut de publicar una resolució sobre la qüestió catalana (Bèlgica, Alemanya, Suïssa i Gran Bretanya) ha resolt en favor de la justícia espanyola. I han resolt, en canvi, sempre en favor dels exiliats o els presos.
Però no n’hi ha cap que hagi estat tan important com la d’aquesta setmana. I cal tenir en compte que la resolució del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (Luxemburg) és una resolució-resposta a una pregunta formulada pel Tribunal Suprem d’Espanya sense que ningú l’hi obligués. ‘Qui va dir-li que demanés una cosa així al tribunal de Luxemburg?’ Aquesta és la pregunta autocrítica que molts, en to de queixa, es fan a Madrid d’ençà que es va saber la resolució. Si el Suprem no hagués dut a Luxemburg la pregunta sobre la immunitat de Junqueras, és evident que la causa encara seria a les mans de la justícia espanyola malgrat que a la fi arribés a tribunal d’Estrasburg.
Així i tot, mentrestant, el mateix dia vam assabentar-nos de l’injust càstig d’inhabilitació que el Tribunal Suprem de Catalunya ha imposat al president Quim Torra. I dic que és ‘de Catalunya’ perquè és a Catalunya, no perquè sigui d’allà. Perquè estic segur que uns magistrats nomenats per un hipotètic Consell General del Poder Judicial de Catalunya no haurien pres la decisió de destituir un president per haver col·locat una pancarta.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
La sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea reconeixent com a diputats el vice-president Oriol Junqueras i per extensió també el president Carles Puigdemont i el conseller Toni Comín ha capgirat espectacularment la situació política.
Junqueras continua, il·legalment, a la presó, però la fotografia d’ahir de Puigdemont i Comín ensenyant triomfants les seues acreditacions i entrant al Parlament Europeu, mig any després que no tocava, és la imatge d’una gran victòria. Durant sis mesos Espanya i els seus aliats han provat de frenar la voluntat popular però no han pogut.
Espanya, finalment, s’ha estavellat contra la justícia europea. I de totes les respostes possibles, el TJUE ha ofert la més dura possible. Van ser molt significatius també els gests del president de Parlament Europeu i de la mateixa cambra parlamentària que, en qüestió de poques hores, van solucionar tots els tràmits que normalment duren uns quants dies.
Políticament la situació s’ha complicat molt per a Pedro Sánchez. El TJUE diu de manera clara que Junqueras ha de ser alliberat i ha d’acudir a Brussel·les per poder-se acreditar-se com a eurodiputat. I ERC, com és lògic, exigeix el compliment de la sentència com a condició per a poder ajudar a la investidura. Esquerra ha congelat tota negociació amb el PSOE i serà difícil que puga abstenir-se o votar que sí a un govern que manté il·legalment el seu president a la presó.
Espanya hauria d’aprendre la lliçó, però és evident que no ha estat el cas. Perquè minuts després d’haver-se anunciat la resolució sobre Junqueras, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya anunciava la inhabilitació del president de la Generalitat, Quim Torra, per haver penjat una pancarta. Un nou escàndol en potència, que podria ser que acabés també als tribunals europeus.
