11.11.2017 - 22:00
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Resulta tòpic dir que aquesta ha estat una setmana completa i interessant, però ho ha estat: dilluns, hi va haver la dimissió de Fachin; dimarts, es va evidenciar la manca de coalició dels partits independentistes i dos-cents batlles van anar a Brussel·les; dimecres, hi va haver diverses mobilitzacions; dijous, es van saber les decisions de l’Audiència Nacional espanyola i el Tribunal Suprem; divendres, es va presentar l’associació d’electors; ahir, hi va haver una gran manifestació… Així que sí: ha estat una setmana completa. La realitat catalana no dóna ocasió ni de respirar.
Des del País Basc s’ha seguit amb especial atenció el debat sobre la coalició, i moltes de les persones que han opinat mostraven l’esperança que es materialitzés. És clar que tot es veu més fàcil des de lluny, i és necessari conèixer bé la lletra petita de les converses entre els partits per comprendre el perquè de les decisions adoptades. I és que es tracta d’una discussió que ressorgeix de tant en tant: de quina manera podrien obtenir més vots aquests partits amb electors de tan divers perfil? Presentant-se en una sola llista, o optant per anar cadascú per la seva banda i fer confluir després sota la mateixa estratègia tots els seients?
El fet de presentar-se tots junts representa l’habilitat de donar una resposta popular, la decisió d’enfrontar-se de manera unida a aquesta agressió, la més greu comesa fins ara. Aquesta opció té més a veure amb el cor que amb el cap, és més anímica, més càlida. Presentar-se cadascú per la seva banda, en canvi, fa una impressió més freda, respon més a criteris polítics, i és més a prop de la realitat. Al capdavall, i fent servir el mateix exemple de sempre, quants electors del PDECat es negarien a donar el seu vot a una llista unificada pel fet que la CUP hi fos? Quants de la CUP farien el mateix per la presència del PDECat? Els vots que, com a premi, s’atraurien des de la perifèria es podrien perdre des de l’interior.
És un debat entre el cap i el cor, un debat sense remei. Però, si no es vol decebre moltes d’aquestes persones que havien posat la il·lusió en una llista unificada, serà convenient fer pedagogia durant els dies vinents.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
Es pot aconseguir la independència amb polítics que vénen de l’autonomisme? La pregunta, realment incisiva, me la van fer l’altre dia i no vaig saber què respondre. De fet, per no saber no sé ni tan sols si té resposta. M’imagine que depèn. Bàsicament de l’actitud d’aquests polítics. Puigdemont o Junqueras han estat sempre independentistes, però això no els ha obligat a estar d’acord en totes les coses que s’han fet aquests últims mesos.
Al carrer hi ha una certa sensació de desconcert i no hi ajuden gens ni mica les línies de defensa jurídica que redueixen la declaració del parlament a una espècie d’escena teatral. La gent es va partir la cara el primer d’octubre i ho ha tornat a fer aquesta setmana a la vaga general, paralitzant el país d’una manera molt contundent i organitzada. I mentre ho fa, veu una confusió en la classe política que no ajuda gaire. L’episodi de les llistes electorals, per exemple, genera molt malestar. No s’entén que es puga ser company de cel·la però no de llista, i els interessos de partit semblen massa poderosos.
Dit això, t’he de dir, Martxelo, que aquesta ha estat una setmana molt positiva i interessant. El govern ha mantingut un to molt alt i una presència molt activa. L’acte de Brussel·les amb dos-cents batlles va ser molt important, s’ha posat en marxa l’oficina de suport al president i cada dia hi ha hagut notícies, comunicats o cartes que indiquen que sembla que la pitjor part ja ha passat. La vaga general va ser també una mobilització molt interessant, amb els Comitès de Defensa de la República assumint un paper sorprenentment eficaç. I, ahir, la gran manifestació per la llibertat dels presos va tornar a ensenyar imatges de gran impacte. Sembla que la cosa comença a encarrilar-se, tot i que cal lamentar ara la nit que la presidenta del parlament va haver de passar a la presó. Una altra anomalia d’aquesta Espanya tan peculiar…
