02.06.2018 - 22:00
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Avui volia parlar sobre el nou president espanyol Sánchez i els ministres que ha de nomenar: quants en seran del PSE o del PSN i quants del PSC, quin perfil serà el que cerqui… Però al nostre país la realitat és molt obstinada i, aquest cop, greu.
Tant si ha estat intencionadament com si no, el mateix dia que va obtenir la victòria ens va arribar la sentència penal del judici dels joves d’Altsasu: penes de presó d’entre dos i tretze anys. Els magistrats han triat el càstig més sever que es podia esperar, com en l’època més violenta de la qüestió basca, l’època del ‘tot és ETA’, quan ‘el dret de l’enemic’ era el far que guiava magistrats i fiscals.
Els qui han redactat la sentència n’han apartat el delicte de terrorisme, sabent que seria escandalós concedir aquesta categoria a una baralla de bar. No obstant això, sumant els anys de condemna de la pena de més durada, ha estat equiparada amb el delicte de ‘terrorisme’. Han tornat a fer servir una estratègia molt utilitzada durant anys: demanar-ne molts al principi i, després, reduir-los en la sentència. Una mena de ‘no et planyis de la que t’ha caigut, que podia haver estat pitjor’.
La pena contra aquests joves estableix un precedent més que significatiu, Vicent –tan significatiu com temible– amb vista als judicis que esperen els líders del procés català a final d’aquest any. ‘Què tenen a veure els judicis contra els nois d’Altsasu amb els del procés?, ens demanarà, i amb raó, més d’un lector. Doncs tot i res. És el reflex d’una actitud; ens ajuda a visualitzar què estan disposats a fer els alts tribunals d’Espanya en casos com aquests, i ens dóna una pista sobre allò que podria passar amb els acusats catalans. Sempre que el nou president Sánchez no actuï sobre la fiscalia. És a les seves mans.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
De nou, ha canviat tot. Han estat molts mesos de sobresalts i de decisions històriques però aquesta setmana, de nou, ha canviat tot. En set dies, Mariano Rajoy ha passat de l’eufòria d’haver aprovat el pressupost a l’amargor d’haver perdut la primera moció de censura des de la transició. Rajoy haurà de ser fort, tan fort com demanava que ho fos Bárcenas, per aguantar el vaivé emocional que deu sentir aquestes hores.
Rajoy ha estat víctima de l’odi que ha sembrat els seus anys de govern. No és normal, no és gens normal, que haja quedat tan aïllat, tan tancat en si mateix. Durant mesos i mesos ha estirat tant la corda i ha creat tanta tensió que al final l’ha trencada. L’espectacle del PNB, que ha passat en una setmana de donar-li suport al pressupost a tombar-lo definitivament en la moció de censura, s’explica, sobretot, per l’excepcionalitat del moment. Rajoy ha deixat terra cremada darrere seu i ja veurem com ixen, ell i la dreta espanyola, del forat on s’han ficat.
La contrapartida, però, no és menor. Tot just uns mesos després del referèndum del primer d’octubre i de la declaració d’independència de Catalunya, l’estat espanyol recupera la cara més amable gràcies als partits que a l’octubre se’n volien separar, ara contents i feliços d’haver col·locat com a cap del govern espanyol un els tres artífexs del 155. Hi ha qui defensa, al teu país i en el nostre, que fins pot ser bo. Jo en tinc molts dubtes. Els partits nacionalistes i independentistes han regalat el seu vot a canvi de no-res a un polític capaç de canviar de discurs cada cinc minuts. El primer d’octubre va anunciar que demanaria una comissió d’investigació de la violència i vint-i-sis dies després va votar a favor de l’exercici de tota la violència judicial i política contra Catalunya. Fa una setmana va qualificar Torra de racista i divendres va lloar els independentistes per haver-lo votat. Ell guanya de segur, això ja ho hem vist. Ja veurem què passa amb nosaltres.
