12.10.2019 - 21:50
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Aquesta setmana, el Tribunal Constitucional espanyol, en to molt amenaçador, ha notificat a la mesa del Parlament de Catalunya que no podia tornar a admetre a tràmit el debat d’una moció sobre el dret de decidir de Catalunya. I que si ho feia, és a dir, si possibilitava el debat d’una nova moció, anés buscant-se un advocat, perquè els faria seure a la banqueta dels acusats. Sense cap mena de dubte.
Un parlament pot rebre molts atacs, i molt diversos. El 2013, centenars de manifestants que protestaven contra les mesures econòmiques de la Generalitat van blocar l’entrada al parlament de diputats; alguns van haver d’entrar camuflats en furgonetes dels Mossos, i el president de la Generalitat, Artur Mas, i la presidenta del parlament, Núria de Gispert, ho van fer en helicòpter.
Però què és més greu, des del punt de vista polític, què fa més mal a un parlament? Una acció puntual d’uns manifestants, no habitual, però una sola vegada, o que el Tribunal Constitucional d’Espanya imposi a la institució que representa els ciutadans què pot debatre i què no? Els termes que alguns van fer servir per desqualificar aquell acte del 2013 tenen avui molta vigència.
En la seva història, el parlament basc ha aprovat dues declaracions que reclamaven el dret d’autodeterminació per als bascs, el 1990 i 2014. Aquest alt tribunal espanyol no va considerar mai que aquestes decisions fossin anticonstitucionals, i tampoc no va advertir la presidència ni la mesa de les conseqüències derivades de tornar a actuar de la mateixa manera.
Seria d’agrair que, sense dilació, les meses dels parlaments de Gasteiz i Iruñea expressessin la solidaritat amb els diputats de Catalunya. Perquè aquesta onada restrictiva que ha nascut al Parlament de Catalunya té la seva pròxima platja a Gasteiz i Iruñea. Ens volen tallar les ales.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
Si no passa res estrany, encara més estrany vull dir, dilluns sabrem la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra el govern de Catalunya, la presidenta del parlament i els dirigents de les principals associacions socials del país. L’única sentència acceptable seria l’absolució, però està descartada, de manera que qualsevol sentència obrirà pas a grans protestes que es materialitzaran durant dies. Tot indica que no seran protestes com les que hem vist fins ara, sinó que s’assumirà un major grau de confrontació amb l’estat espanyol i el règim que el dirigeix. Ningú al nostre país no sap on arribarem la setmana que ve, el mes que ve, però s’assumeix que serà tan lluny com ens siga possible.
Sabem que comptem amb la vostra solidaritat, la dels bascs, i l’esperem. I l’agraïm. Malgrat totes les diferències entre els nostres processos d’independència, és evident que per a l’estat espanyol el torcebraç és el mateix. I això no ho hauríem de perdre de vista una setmana com la que comença avui, on poden arribar a passar tantes coses.
Especialment, perquè crec que l’anàlisi de les nostres debilitats evidents, les vostres i les nostres, no ens deixa veure amb claredat la debilitat enorme de l’estat espanyol. Que reprimeix salvatgement a Catalunya o a Altsasu, que pot mantenir presos polítics bascs després de la fi de la violència i que pot inventar-se falsos terroristes catalans per justificar els seus excessos.
És cert que tot això genera molt dolor i indignació, ens fa molt mal. Però també ho és que així no aconsegueix doblegar-nos i més aviat comencen, fins i tot, a obrir esquerdes entre ells, com posa en relleu la tensió creada per la Guàrdia Civil aquesta mateixa setmana,
Demà serà un dia important per a la història de Catalunya.
