13.10.2018 - 22:00
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Dijous es va saber que el Govern espanyol i Units Podem havien aconseguit un acord sobre el pressupost de l’any vinent. Ha arribat ràpidament, inesperadament, diria, si tenim en compte la previsió, ben pessimista, formulada dos dies abans per Echenique, l’alt càrrec d’Units Podem.
Sánchez començarà ara, si no ho ha fet abans, a cercar la majoria necessària per a aprovar el pressupost, i és previsible que, en aquesta tasca de recaptar vots, acudeixi primer als grans i després als més petits. El següent és ERC, amb nou vots, seguit pel PDECat amb vuit, el PNB amb cinc, i Compromís amb quatre. O potser, abans de tot, anirà a cercar el suport del PNB, que el té més assegurat?
El fet que Units Podem estigui a favor del pressupost dificulta la decisió dels independentistes catalans, a qui hauria resultat més fàcil de negar el suport si Iglesias hagués deixat Sánchez sol. En la situació actual del procés català és impossible de desvincular una decisió d’una altra, tot i que els dies vinents sentirem que els portaveus del partit socialista repetiran, tal com un mantra, que el pressupost és una cosa i que els processos judicials, tota una altra.
Però les coses no s’han complicat tan sols per als independentistes catalans: a Sánchez mateix li resultarà molt difícil de proposar una solució que no impliqui diners i que alhora sigui acceptable per als catalans. Tant per als partits com per a molts ciutadans independentistes, és una exigència irrenunciable que als responsables del procés no els sigui imposat cap càstig o que, si n’hi ha, sigui petit. Ja han sol·licitat a Sánchez que hi intervingui per mitigar-ne les conseqüències judicials, i ho tornaran a fer aviat, perquè posaran damunt la taula aquest tema, que condicionarà la política dels mesos vinents a Catalunya i Espanya.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
En periodisme, Martxelo, com tu saps bé, hi ha els fets i hi ha les opinions. Són dues coses diferents que cal tractar separadament. Però tu i jo ens veiem obligats ben sovint a aplegar-les, precisament pel format d’aquests articles que publiquem Berria i VilaWeb a manera de finestra oberta entre les nostres dues nacions. És lògic que un lector basc no puga seguir fil per randa què passa al meu país i també ho és que un lector català no puga fil per randa què passa al teu. Per això, d’alguna manera, ens vam proposar de traduir les dues realitats cada diumenge, tot i saber que el mètode que faríem servir, la crònica interpretativa que pot barrejar opinió i informació, seria complicat.
Però això és així alguns dies més que uns altres. I avui és dels més complicats. Aquesta setmana les hostilitats entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana han esclatat a la llum del dia i els abanderats de cada partit han esclatat, al seu torn, en una guerra de relats que fa gairebé impossible la feina d’un periodista.
Per això, aquesta vegada provaré de centrar-me en el fet que trobe més rellevant: A la reunió de la taula del parlament de dimarts passat va haver-hi un vot que va unir, per primera vegada al cap de molt de temps, ERC i PSC contra Junts per Catalunya, juntament amb una abstenció més que significativa de Ciutadans.
El vot tenia a veure amb la substitució dels diputats que el jutge Llarena reclama que siguen substituïts. La reclamació és completament il·legal perquè no existeix la figura de la substitució d’un diputat, però Junts i ERC van pactar dies abans una resolució de dues parts, clarament contradictòries. D’una banda no acatava la voluntat del jutge però d’una altra establia un mecanisme de substitució. Un mal pacte, ambigu, sol conduir a situacions pitjors d’aquelles que es procuren d’evitar. I, efectivament, va passar això mateix. Els quatre diputats de Junts es van refusar a fer com els dos d’Esquerra. I a partir d’això ja tenim l’embolic…
