30.01.2016 - 22:00
|
Actualització: 30.01.2016 - 22:04
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Un projecte d’emancipació nacional, si pretén arribar a bon port, requereix el suport dels principals sectors socials. Existeixen certs sectors que, perquè sempre els hem associat amb el classisme, hem considerat una mica allunyats d’aquest projecte. Recordo aquella època en què molts metges, seria injust dir que tots, eren molt classistes. Només els fills i les filles de famílies adinerades, no tant les filles, optaven per cursar estudis de medicina, i aquests metges adoptaven una actitud molt classista respecte a les persones malaltes i les infermeres.
Un altre subsector semblant sol estar constituït per arquitectes. Que aquí, si més no, ni són euskaldunes, ni abertzales. Per això m’ha il·lusionat tant la feina que han publicat aquesta setmana certs arquitectes independentistes de Catalunya. Han elaborat un catàleg amb les propietats que Espanya té a Catalunya, edifici a edifici, residència a residència, oficina a oficina, perquè quan s’iniciï el procés de secessió sàpiguen amb certesa els béns sobre els quals han d’acordar una negociació econòmica els dos estats. Igual que ocorre en els casos de divorci de parelles sense contenciós.
‘El més senzill és elaborar una llista’, pot arribar a dir algú; i és així, però és per aquí per on s’inicia la negociació. El desacord apareixerà a l’hora d’acordar un preu per a cada bé, perquè la vella Espanya li ha d’establir uns preus de venjança a la nova Catalunya. En va. ¿Per què necessita l’armada d’Espanya aquests vells casernes que té en territoris de Catalunya? ¿Per què necessita aquest Govern Militar que té en els voltants del Passeig de Colom de Barcelona, o aquesta Comandància Naval que hi ha prop d’allà, a uns quants metres de distància? Per res.
Molta gent considera com un exercici realitzat en els núvols aquest que han realitzat aquests arquitectes independentistes. Aquells ja han fet la seva comesa, i ningú podrà reprotxar que no ho han fet.
Aquí ja tenim una facultat d’arquitectura.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
El dia de la promesa de Carles Puigdemont com a nou president de la Generalitat es va produir una escena que a mi em va impressionar. Els convidats entraven i sortien de palau a través d’un ampli passadís al mig de la plaça que quedava emmarcat a la seua dreta per les innombrables càmeres de televisió ia la seua esquerra per la gent que havia acudit a veure l’acte, entre els quals destacava una àmplia representació de gent d’Amer, el poble del nou president. A Amer van molt sobrats aquests dies perquè Carles Puigdemont és el quart president de Catalunya, dels 130, nascut allà.
El cas és que quan l’estament militar va abandonar el palau va haver de passar per aquest passadís. Ho van fer acompanyats d’una enorme xiulada i entre crits d’independència. Els militars, cinc o sis, no van fer cap gest estrany, ni tan sols mala cara, i es van limitar a passar el tràngol de la forma més veloç possible.
El contrast va ser l’estament judicial. Que ni tan sols va acudir a l’acte. Sorprenentment. Ningú va participar en el mateix. I no era el primer enfrontament amb la Generalitat. Al mes de maig un acte que es realitzava tradicionalment en ocasió del dia de la justícia es va suspendre perquè el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya es va negar a acudir-hi.
Seguint amb aquesta escalada, aquesta setmana el Consell General del Poder Judicial ha nomenat com a president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya al magistrat Jesús Maria Barrientos, considerat de forma unànime com el més reaccionari de tots els candidats. El seu nom està vinculada a les associacions més integristes i espanyolistes. A més el mateix dia en què es va anunciar el seu nomenament es hico públic a més que el CGPJ investigava al jutge del cas del 9-N per considerar que anava molt lent en la imputació contra el president Mas.
En resum: que qualsevol diria que el paper que abans feien els militars ara els toca als jutges.
