Cartes creuades: Els deu milions de vots que el PP no tornarà a tenir

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

És sorprenent com han canviat les coses per al PP en tan poc temps. Durant dècades ha estat l’únic referent, i imprescindible, per als votants compresos entre el centredreta i la ultradreta; no n’hi havia cap altre, tret de la perifèria. Així, en els seus millors anys, va arribar fins i tot a aconseguir més de deu milions de vots, perquè no hi havia ningú que li fes ombra. Però en qüestió de molt poc temps, gairebé sense temps per a preparar-se per la nova situació, li han sortit dos contrincants a banda i banda: Ciutadans (suposadament) a la part del centre, i Vox en l’extrema dreta.

Fins ara havia gaudit d’una bossa de vots més que suficient per a poder actuar com li convenia en cada època. Això li ha permès de modelar el missatge, utilitzant un to més pausat per acostar-se al centre o elevant-lo per dirigir-se a l’extrema dreta. Independentment de si guanyava eleccions o en perdia, sempre ha gaudit de votants molt fidels, perquè no tenia contrincants.

Durant les últimes convocatòries, el terreny de joc ha variat per al PP, perquè no sap com recuperar els vots que se li han desviat cap a Ciutadans i Vox. La seva manta és massa curta per a poder cobrir-se el cap i els peus alhora. Si s’acosta a les polítiques socials de Ciutadans, deixarà la via lliure a Vox. I si opta pel camí de Vox, corre el gran perill que els votants del centre prefereixin Ciutadans.

Quant a polítiques socials, pot ser que hi hagi diferències entre tots tres, però no quant a les polítiques sobre la idea d’Espanya. En polítiques socials, amb un potenciòmetre que valora les proposicions en una escala del zero al deu, cadascú pot trobar el seu lloc. Tals matisacions són impossibles quan és Espanya el tema del discurs i, ja que els tres volen aconseguir un deu en el potenciòmetre, competeixen durament i amb fermesa quan presenten les seves proposicions. Si un demana la ‘reconquesta’, els altres dos li responen dient que a Catalunya es torni a establir per sempre l’article 155.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Quan es parla de seguretat jurídica, se sol explicar que el concepte vol dir que sabem en tot moment a què atenir-nos. La seguretat jurídica implica sobretot que podem ser sempre conscients de la hipotètica repercussió jurídica que una actuació nostra podria tenir. Això permet que, en conseqüència, prenguem una decisió de manera més o menys lliure. Portat a l’extrem, que decidim nosaltres mateixos si ens juguem uns quants anys de llibertat o no.

A l’estat espanyol, ho sabem de fa molts anys, el sistema jurídic és completament trencat. A la cúpula hi ha un bloc de tribunals polítics que fa anys eren només l’Audiència espanyola, però que avui incorpora ja sense vergonya el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional. Però aquest bloc de tribunals polítics, que no administren justícia, sinó que interfereixen en el desenvolupament democràtic normal del país, ha començat a contaminar ja fa temps les demarcacions inferiors, amb la qual cosa ens trobem decisions incomprensibles també a escala, per exemple, d’audiències. Pràcticament només en l’escalafó més primari es pot dir encara que, de manera majoritària, els jutges simplement exerceixen de jutges. El desastre és total i la indefensió dels ciutadans, extraordinària.

Un exemple clar és l’abús i la manipulació política de la presó provisional. Aquesta setmana hem vist com es ratificava que els membres de la banda coneguda com La Manada no hi entrassen, decisió que no s’entén si no és per motius ideològics. I hi ha un cas més greu encara, el dels assaltants de Blanquerna, en llibertat tot i que tenen decretada presó ferma. En canvi, els xiquets d’Altsasu o el govern de Catalunya, els mantenen més d’un any ja a la presó provisional. L’extrema dreta sembla que té garantit un règim penal diferent, a Espanya.