04.11.2017 - 22:00
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Aquesta setmana s’acumulen les detencions i els encara més injustos empresonaments a Catalunya. Una part del govern és a l’estranger; una altra, a la presó; cinc membres de la Mesa del Parlament, en una agonia que durarà una setmana; i també estan empresonats els líders de les principals organitzacions socials.
El govern espanyol i les estructures de poder de l’estat han mostrat als catalans el seu veritable rostre, com ho han fet durant anys amb els bascs. Aquesta és la resposta que donen a la voluntat de fer un referèndum pactat. Els independentistes catalans ja coneixien d’abans els atacs d’aquestes estructures, però els fets d’aquesta setmana són un atac directe a les institucions i l’autogovern de Catalunya: la dissolució de les institucions i la persecució judicial dels seus responsables polítics.
Em va semblar significatiu que el president Puigdemont demanés a Europa, en la famosa compareixença de premsa de Brussel·les, que intervingués. Ho va fer al cor de l’Europa política, aprofitant que hi era la premsa internacional.
Aquests dies hem vist com ha estat de crític el tractament que els principals mitjans europeus han fet de les decisions del govern espanyol i la justícia espanyola. Sembla que l’opinió escrita europea, encara que irregular, està guanyada; però no pas l’opinió dels estats.
Si la muntanya no va a Mahoma, doncs Mahoma haurà d’anar a la muntanya. Després del desarmament d’ETA, els agents socials d’Ipar Euskal Herria s’han centrat en el tema dels presos. Per pressionar el govern francès en aquest tema, han organitzat un acte multitudinari a París per al dia 9 de desembre.
De la mateixa manera, si Europa no va a Catalunya, Catalunya haurà d’anar a una Brussel·les, que fins ara s’ha negat a escoltar. Perquè escolti i es mogui.
Carta de Vicent Partal a Martelo Otamendi
El govern de Catalunya és a la presó o a l’exili. La gravetat del moment, per tant, és enorme. Hi ha qui diu que la democràcia està amenaçada. Jo no ho crec: simplement, ja no hi ha democràcia. Com a mínim, ja hi ha una franja consistent de la població que ha perdut, que hem perdut, els drets democràtics. I val més ser-ne conscients.
La causa d’aquest fet tan greu és evident que cal anar-la a buscar a l’actuació del Partit Popular i en la pervivència no solament de la mentalitat franquista sinó fins i tot de les lleis franquistes, utilitzades com a argument alguna vegada aquests dies, sense cap rubor.
Però hi ha més coses. Un problema molt greu que aquestes detencions han tornat a posar sobre la taula és la manera de funcionar de la justícia espanyola. Hem vist explicacions aberrants, actituds incompatibles amb el desenvolupament normal d’una democràcia i una motivació permanent de venjança que és incompatible amb els principis i les fundacions d’una justícia moderna.
Avui, un dels problemes més greus de l’estat espanyol és precisament aquest. La pervivència de l’Audiència Nacional espanyola, en particular, en el seu format de tribunal d’excepció, és d’una enorme gravetat. I crec que és possible, fins i tot, que en aquesta ocasió el mateix estat se n’haja adonat. Si Rajoy intentava alguna maniobra política –que no ho sé, però ho semblava–, l’actuació descontrolada i desbocada de l’Audiència espanyola l’ha feta saltar pels aires.
Ara bé, dit això, cal dir que la mateixa jutgessa que pot haver fet saltar pels aires la política catalana, espanyola i qui sap si europea i tot, és la que va convertir sense cap rubor una baralla de bar en Altsasua en una mena d’atemptat terrorista. Res no és nou, per tant, excepte la repercussió.
