20.05.2017 - 22:00
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
El president de França recentment escollit, Emmanuel Macron, ja ha constituït el nou govern. Com els bons mestres d’esgrima, ha tocat gairebé tots els llocs amb la punta del floret i ha format un grup de treball que uneix molts colors.
Per als ciutadans d’Iparralde, els bascos del nord, el nou ministre de Justícia, François Bayrou, és un vell conegut. Va ser dirigent del vell partit centrista UDF i membre de Modem des de la seva creació. Bayrou sempre s’ha situat en l’espai intermedi entre socialistes i republicans, i s’ha acostat a qui estigués en el poder. A Iparralde, els centristes han aconseguit més d’un alcalde durant aquestes dècades, entre d’altres, Jean Borotra, l’alcalde de Biarritz.
Quan pensàvem que Bayrou havia desaparegut de la primera línia de la política, Macron l’ha tret a la superfície, i l’ha premiat amb el Ministeri de Justícia per la confiança que li va mostrar des del principi.
El nomenament de Bayrou ha originat, aquests dies, valoracions que han anat des de l’escepticisme cansat fins a l’optimisme cautelós. Després del desarmament d’ETA, una de les prioritats de la societat civil organitzada d’Iparralde és la resolució de la qüestió dels presos, i, segons el parer de molts, que Bayrou sigui ministre de Justícia no és pas la pitjor opció.
Bayrou coneix bé Euskal Herria, i ha mostrat una actitud favorable en els moments importants d’aquests darrers anys (Conferència d’Aiete, desarmament de Baiona, etc.). I no cal recordar com d’important resulta el criteri del ministre de Justícia en relació amb el tema dels presos i, també, la feina que poden fer els seus companys de partit a Iparralde a l’hora de prendre decisions.
Caldrà donar temps a Bayrou, perquè si comença a fer els passos sol·licitats, haurà d’enfrontar-se al govern espanyol. És temps que el govern de França traci el seu propi camí.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
Demà dilluns, el president Puigdemont, el vice-president Junqueras i el conseller d’Afers Exteriors Romeva oferiran al govern espanyol, des de l’Ajuntament de Madrid, la possibilitat d’un pacte per a organitzar de manera conjunta el referèndum d’autodeterminació. Serà un acte solemne, que ha estat precedit pel d’aquest divendres, en què s’ha evidenciat la potència de la reclamació per mitjà del Pacte Nacional pel Referèndum.
Demà, contra el que s’ha especulat en alguns mitjans, no hi haurà anunci del dia ni de la pregunta. Seria contradictori amb el propòsit de l’acte, a més de poc edificant. Com has d’anunciar des de Madrid el referèndum d’independència? Això s’ha d’anunciar a Catalunya. De dies, per una altra banda, n’hi ha pocs de possibles. Fins on jo sé, el debat no està tancat encara, però el diumenge primer d’octubre té moltes possibilitats.
Abans de tancar una data, però, i de fer-la pública, el govern català vol donar al govern espanyol l’oportunitat de negociar-la. I ja veurem quin termini de resposta fixen abans d’obrir la porta de la unilateralitat. Evidentment, ara mateix és molt difícil d’imaginar un possible pacte. Les coses a la capital d’Espanya són tan desmesurades que la presidenta de la comunitat de Madrid ha arribat a dir que la conferència de demà és il·legal. Imagina’t.
No hi ha cap pista que ens permeta pensar que el govern espanyol recollirà el guant, encara que Soraya Sáenz de Santamaría haja intentat moderar el discurs. Però si es nega al pacte, guanya el parlament català, que demostra qui són els que no volen cap solució. I si, finalment, hi hagués alguna possibilitat de pacte, guanyaríem tots, perquè el reconeixement posterior a la independència seria immediat. Jo no veig possible el pacte, però encara recorde, Martxelo, aquell dia que Aznar ens va sorprendre a tots quan va autoritzar de negociar amb ETA i va parlar en públic del ‘moviment basc d’alliberament’. Vés a saber…
