29.06.2019 - 21:50
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
És terrible el comportament que han elegit els socialistes d’Espanya, i que solen elegir sempre, a l’hora d’assolir la majoria. (He emprat el terme ‘socialistes d’Espanya’, perquè aquest és el clixé que solem fer servir en el periodisme per a referir-nos al PSOE, tot i que, tal com diu un amic que tenim en comú, hi ha més socialistes fora del PSOE que no dins.)
Si comencem per Espanya, el candidat socialista a president, Pedro Sánchez, no té prou diputats per a ser nomenat i, de moment, Unides-Podem és la companya de viatge més pròxima. Sempre és difícil d’interpretar amb quina finalitat la ciutadania ha donat el vot a una candidatura en particular, però es pot dir, sense perill d’equivocar-nos, que molts dels qui van donar el vot a Sánchez, sobretot els qui en van possibilitar l’ascens, són partidaris de pactar un acord entre el PSOE i Unides-Podem.
I quin és el comportament dels socialistes en vista d’això? Pactar un acord amb el partit de Pablo Iglesias, però sense que entri al govern. Una mena de ‘tu dóna’m els teus vots, però queda’t a una certa distància, perquè encara no teniu maduresa suficient per a entrar al govern’. Sánchez vol els vots d’Iglesias, però sense assumir les conseqüències contaminants que això implica.
Al País Basc els socialistes han elegit el mateix comportament. Els socialistes de Navarra (PSN) necessiten l’abstenció d’EH Bildu perquè Maria Chivite sigui presidenta, però ja han manifestat reiteradament que ni tan sols es reuniran amb EH Bildu. I, francament, on s’ha vist que qui necessita l’abstenció d’un partit no vulgui ni tan sols reunir-s’hi?
Fins quan permetran al PSOE que digui a Espanya que no conformarà una coalició de govern amb Unides Podem i que al País Basc no parlarà amb EH Bildu? No seria més correcte que els socialistes renunciessin a prendre possessió de les dues presidències d’Espanya i Navarra, per manca d’escons?
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
El govern de les Illes s’ha constituït aquesta setmana –en català diem ‘les Illes’, sense més, per referir-nos a això que els espanyols diuen les Balears, com si fossen un sol arxipèlag, quan en realitat són dos. El nou govern torna a ser un govern de progrés en el qual s’integra el PSOE, els nacionalistes de cada illa i Podem, però amb un pes més rellevant dels socialistes que no en la legislatura anterior.
La sorpresa del nou executiu ha estat la desaparició de la cartera separada i pròpia de Cultura, que s’ha integrat en una gran conselleria d’Educació i Cultura. La decisió no ha agradat gens perquè, a més, va en la línia d’allò que ja va intentar el govern valencià en la legislatura anterior i que ha consolidat en aquesta. Igual que ara a les Illes, al País Valencià tampoc no hi ha una conselleria de Cultura com a tal sinó que les competències són agrupades en un gran departament que, entre més, inclou Educació.
El fet que els dos governs hagen fet aquest pas ha originat una gran preocupació. En la legislatura anterior, per exemple, al País Valencià es va fer ben visible que Educació ‘es menjava’ el dia a dia del conseller Marzà. Vicent Marzà és un dels dirigents més ben considerats del govern, però el dia té vint-i-quatre hores i hi ha coses que simplement no són possibles, com ara desdoblar-se per estar a dos llocs alhora.
Evidentment tots dos governs han justificat la decisió de mil maneres, explicant que la cultura no serà desatesa, però les explicacions no han convençut gaire. En primer lloc perquè el missatge que s’envia a la societat no és bo. Però també perquè precisament el món de la cultura, tant a València com a les Illes, va protagonitzar molt la defensa del país en els pitjors moments de govern del PP. I no sembla just que ara no els corresponguen.
