15.11.2015 - 02:00
|
Actualització: 15.11.2015 - 10:59
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
Mentre la majoria de lectors de Berria estiguen llegint aquest article davant del Parlament de Catalunya estarà tenint lloc una concentració convocada per l’Assemblea Nacional Catalana. La concentració era per donar suport a la càmera parlamentària davant l’agressió rebuda des de Madrid però està derivant les últimes hores en una mostra de repulsa a la incapacitat dels polítics catalans per formar govern, per a molta gent en una crítica a l’actitud de la CUP.
[Nota: La concentració va ser desconvocada ahir, després d’escriure els dos articles, pels atemptats de París]
Recordaràs Martxelo l’acte que vam fer a Bilbo per commemorar la Diada. A molts assistents els va sorprendre la contundència amb la que vaig dir que la independència de Catalunya seria un fet si s’aconseguia sumar 68 diputats. La proesa es va aconseguir però està passant el que molt pocs pensaven que podia passar. Que l’independentisme més revolucionari està bloquejant el procés, allargant-lo.
Aquesta setmana en què vint-i-un polítics i alts funcionaris catalans han rebut l’advertència formal de penes de presó per part de l’Estat la CUP ha votat dues vegades No a la investidura del que podia ser el primer govern independentista. El mateix vot de Ciutadans, PSC, Catalunya Sí que és Pot i PP, encara que siga òbviament per raons diametralment diferents. Per dues vegades i després que Junts pel Si els oferís no solament el famós govern coral sinó també una moció de confiança als nou mesos per tal de convertir-los completament en els àrbitres del govern, ja que només amb els seus deu vots podrien carregar-se al president, si així ho consideraven necessari.
No ha servit de res, però. I arriba un punt en que a molta gent li comença a semblar que a la CUP li importe per damunt de qualsevol altra cosa que Artur Mas no siga el president de Catalunya. Ho dic amb una tristesa difícil de contenir. Primer perquè veig el país molt crispat i destrossat, a la gent profundament desanimada. Però també perquè crec que amb aquesta intransigència formal ells mateixos estan tirant per la borda el treball de dècades. Era tan fàcil com haver dit en la segona votació, per exemple, que no podien votar igual que el PP el dia que el constitucional enviava les advertències. I haver-se abstingut. L’efecte hauria estat el mateix però la gent del carrer ho hauria viscut d’una altra manera.
Esperarem, doncs, la tercera votació si és que mai arriba a existir. Perquè segons que m’arriba Junts pel Sí va decidir en una reunió divendres que no faria res per a fer-la possible. Que si la CUP ve amb alguna oferta els escoltaran però que no donaran ni un pas més ni acceptaran més condicions. Si el 9 de gener s’acaba la legislatura anirem a noves eleccions i el que em sembla més greu de tot és que constante que per a per a bona part de ll’entorn de Junts pel Sí aquesta comença a ser una perspectiva més desitjada que el pacte ara. Cosa que, certament, em fa pensar molt…
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
La situació s’està tornant cada vegada més difícil entre els independentistes, Vicent, com clarament ho denota el to de la teva correspondència. El temps avança, no es veu una solució clara, i, tal com va dir un reporter conegut per tots dos, ‘l’independentisme pateix d’estrès social’.
Desconec si els estrategues dels dos grups principals-Junts i CUP- havien previst el que ha passat aquesta setmana, o si han anat adoptant decisions a mesura que passaven les coses. Però no és beneficiós ni per als que estan a a favor del procés de Catalunya ni per a la imatge que estan projectant, ja que cada vegada és més gran la quantitat de persones que estan passant de la solidaritat a la sorpresa. Fins i tot sabent que és comprensible que aquests processos, i les respostes que calgui donar a les imposicions que comportin, compten amb unes dosis d’obligada improvisació; perquè és impossible tenir-ho tot pensat per endavant -per exemple, els resultats electorals exactes del 27 de setembre.
El que és evident és que el president d’Espanya Rajoy estarà content amb el que està veient i segurament que més d’una cancelleria d’Europa estarà fent càlculs amb els pilars d’un país que vol ser independent.
La Comissió de Consell per a la Transició Nacional ha fet una tasca ingent els últims anys, en l’anàlisis de les obligacions que li correspondrien en els àmbits primordials a una Catalunya independent. Però va ometre desenvolupar un apartat: establir i consensuar el preacord entre les dues tendències principals a favor de la independència. Així com establir un protocol, aprovat prèviament per ambdues parts, per quan no hi hagi acord.
Una enquesta el valor seria equiparable al de l’or ens hauria de servir-nos per aexplicar en quina de les dues parts és més gran el nivell de decepció entre els votants -en percentatge. I si ho sabíem això sabríem quantes persones de Junts diuen ‘treiem Mas d’aquí de, una vegada per totes, en favor del procés’ i quantes de la CUP dirien ‘acceptem a Mas com a president, abans de perjudicar greument el procés’. Per desgràcia aquest tipus d’enquestes no existeixen.
