19.05.2018 - 22:00
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Alguna altra vegada, Vicent, ja t’he comentat mitjançant aquestes línies que el Parlament Basc es troba immers en un procés semblant al que fa uns anys vàreu intentar a Catalunya per renovar l’estatut d’autonomia. En el nostre cas, l’hem començat dotze anys després tot i que la comissió ja va néixer fa uns quants anys amb els exercicis d’escalfament. I se n’hi ha passat tants que, tal com el jugador que escalfa durant mig partit en una cantonada del camp, ha arribat gairebé rendida al moment d’iniciar la confecció del text, és a dir, al moment de la veritat. I, als grups parlamentaris, ja els ha arribat l’hora de plantar-se davant el mirall.
L’estatut vigent actualment a Àlaba, Biscaia i Guipúscoa es va tramitar al Congrés de Madrid abans que el primer estatut de Catalunya. I heus aquí una dada que agradarà molt als teus lectors: Sabent que la redacció del vostre estava a punt d’acabar-se, per por que no arribés abans que el nostre a Madrid, i com que llavors encara no havien inventat el correu electrònic, van traslladar-lo en un avió privat perquè aterrés abans al Congrés i fos tramitat el primer.
En canvi, ara anem molt endarrerits respecte de vosaltres però amb l’avantatge que sabem què va passar amb el vostre i que fa molt que nosaltres (com també les estructures estatals d’Espanya) ens hem adonat que el llumí que va encendre el foc de tot això que ha passat a Catalunya va ser la retallada del Tribunal Constitucional espanyol al text del 2006.
En el vostre nou estatut el pròleg va donar molts problemes pel concepte de nació, encara que no tenia valor legal. En la comissió de treball del Parlament Basc l’han començat a determinar des del pròleg i ja han ensopegat allà mateix, amb el mateix mot. I cal recordar que no té cap valor legal però que és un bon termòmetre per a mesurar l’amplada de la porta que obrirà el text consegüent, aquest, sí, amb valor legal.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
Quim Torra ha esdevingut aquesta setmana al 131è president de Catalunya en unes circumstàncies molt particulars. Per primera vegada tenim un president que es defineix a si mateix com a ‘provisional’, a l’espera de poder ratificar legalment el 130è, Carles Puigdemont. I tenim un president que ningú, ni ell, no sap quant durarà ni si durarà. Abans, Martxelo, hi havia el costum de deixar cent dies de tranquil·litat a un nou mandatari. Torra no va tenir ni cent segons.
Tota l’artilleria de l’estat espanyol, la del govern i la del no-govern, va obrir foc només en saber-se’n el nom. El fet que no renuncie a la república, que assumisca que el president legítim és a Berlín o que denuncie la repressió és vist com un desafiament: com la continuació del nostre octubre republicà.
I contra tanta agressivitat Torra ha respost amb gestos mesurats, petits però clarificadors. El govern espanyol, per exemple, volia una cerimònia de presa de possessió amb bandera, constitució i foto del rei, però Torra va reaccionar defugint la cerimònia tradicional i canviant-la per un acte íntim, pràcticament sol davant la família i el president del parlament.
Els nervis es van menjant el Madrid nacionalista. S’ha format govern a Catalunya sense trencar la continuïtat amb el govern legítim i mantenint la fidelitat al primer d’octubre, la nova data fundacional d’aquesta nació que ja ha tingut cent trenta-un presidents.
I als nervis madrilenys va ajudar aquesta setmana, i de quina manera que va ajudar, la sentència de Bèlgica que negava el lliurament a Espanya dels tres consellers residents a Brussel·les: Puig, Serret i Comín. Va ser una victòria jurídica monumental, que tots voldríem que fos el precedent de les que encara han de venir. Però per ella sola ja va coure tant que això que en diuen ‘premsa nacional’ la va amagar de les portades. Com deuen estar per fer el ridícul així…
