03.02.2018 - 22:00
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Hi ha un debat interessant entre la gent independentista del vostre país, Vicent, un debat que -com tot el que està passant a Catalunya- estem seguint amb molt d’interès. I si a l’interès li afegim respecte, molt millor.
El procés es troba en un mal pas; no és el primer mal pas que travessa però, fins ara, sempre ha sortit enfortit de tots ells. Però el d’ara és el més difícil que ha hagut d’afrontar mai. La dura i violenta actitud del Govern d’Espanya ha conduït als independentistes a un mal pas que sembla més una cruïlla. Aquestes sentències que tantes vegades hem escoltat tant per via oral com per via escrita als independentistes, com ara ‘en altres ocasions també hem caminat apurats, però hem sabut recuperar-nos i sortir del mal pas’, o ‘JxCAT, ERC i CUP sempre aconsegueixen algun acord al final’, aquestes frases ens porten a pensar que el debat d’aquesta cruïlla està molt consolidat.
D’una banda hi ha els qui defensen el que podem denominar com la via Puigdemont argumenten que Puigdemont ha de seguir sent el candidat a president, costi el que costi, i, que mentre no es garanteixi i aconsegueixi això, no es pot donar cap pas més , ni convocar cap sessió d’investidura, ni realitzar cap altre moviment. Puigdemont va vèncer als altres candidats independentistes en els comicis, i només li correspon a ell ser president. És un principi democràtic, i no renunciarà a ell.
D’altra banda, si s’observa l’actitud inamovible del Govern d’Espanya i les estructures estatals, hi ha qui pensa que aquesta primera via està esgotada, ja que no hi ha prou força per fer retrocedir, i que la prioritat ara és recuperar l’autogovern sense cap intervenció directa. I, de passada, prendre un temps per fer una reflexió estratègica sobre el futur, amb l’objectiu persistent d’incrementar el percentatge de la ciutadania en favor de la independència des d’un 47% a un 60%.
El debat és molt interessant i des d’aquí us observem amb molt interès.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
No era un Whatsapp sinó una sèrie de missatges de Signal. Creuats entre el president Puigdemont i el conseller Comín. Una càmera de Telecinco els va filmar i aquesta cadena de televisió els va difondre, convertint el tema en l’espectacle de la setmana. En els missatges, evidentment privats, Puigdemont afirmava que ‘els nostres’ l’havien venut, reconeixia que no serà president i es mostrava destrossat personalment per la situació. Això passava immediatament després que el president del Parlament Roger Torrent hagués posat el fre, dimarts, a l’acord per investir Puigdemont aquest mateix dimarts acord al qual havia arribat el seu partit amb Junts per Catalunya i la CUP. La seqüència doncs és la següent: hi ha acord la nit de dilluns, dimarts al matí el president del parlament el trenca unilateralment i el president li explica en una conversa privada a un dels seus consellers el mal que se sent al veure aquesta situació. En una conversa privada. Però això es converteix en el gran argument informatiu de la setmana.
Puigdemont va respondre per twitter explicant que ell sap que com a periodista el que fa Telecinco no és correcte, que com a persona també és humà i té els seus moments baixos però que com a president té molt clar el que ha de fer i seguirà. I Comín va insistir en els mateixos temes.
Però, com era de preveure, això no ha aturat en absolut el linxament d’Puigdemont. Perquè aquesta és la intenció. Aprofitar els dubtes raonables i políticament rellevants d’Esquerra per liquidar personalment. el president que representa la legitimitat de les institucions. I en aquesta causa tot s’hi val. I si cal magnificar de forma grotesca un missatge privat aconseguit de manera irregular es fa. I no passarà res. I es fa, a més, parcialment, només en allò que interessa. Perquè si algú llegeix el missatge complet també s’insinua un possible pacte entre el PP i ERC, que jo no em crec en absolut, però que posats a donar titulars donaria per a molt també. A Telecinco aquesta part no li interessava, però…
