23.03.2019 - 22:00
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Els qui treballem en el periodisme hem gaudit d’un estatus especial durant dècades, si més no en les democràcies electorals. Dit de manera breu, el dret que representa més bé aquest caràcter especial és el dret de no informar sobre les fonts d’informació. També en gaudim d’un altre, del qual gaudeixen també els qui no són periodistes: veure què passa a la plaça pública.
Dit així, no sembla pas una reflexió gaire profunda. La qüestió és que totes dues parts –la ciutadania i els periodistes– veuen què hi passa, a la plaça. Però fins no fa gaire només el periodista disposava de l’eina pertinent per a explicar a la gent tot allò que havia vist, i aquesta eina era el periodisme.
Aquesta setmana, Vicent, un periodista que coneixes de fa molt, Lander Arbelaitz, ha hagut de declarar davant un jutge, acusat per dos ertzaines d’haver filmat imatges del moment en què provaven d’identificar un ciutadà pel carrer. La denúncia contra el periodista ha estat interposada perquè les havia publicades a la xarxa. És sabut que, en general, la policia conforma un estat dins l’estat i que exerceix una pressió enorme sobre les autoritats perquè restringeixin els drets de la ciutadania. El text de la ‘llei mordassa’, per exemple, és pensat per a satisfer els desigs de la policia, per a violar els drets bàsics de la ciutadania.
Com és possible que es pretengui de prohibir a un periodista que reculli allò que passa davant els ulls de tot el món i que en reti compte? Què és el periodisme sinó això? Això que ha passat fa poc al vostre país, a les Illes Balears, és encara més greu. Un jutge va ordenar a dos periodistes que lliuressin els mòbils a la policia per poder saber qui era la gola profunda de la informació que treballava. És la primera vegada que veig una cosa semblant. No solament ens han prohibit de filmar i de difondre, sinó que també ens han prohibit de mirar.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
Tinc un amic que diu que els llaços grocs són, en realitat, un detector de feixistes. La frase és una mica exagerada, però correcta en el punt essencial. Sembla mentida com un simple símbol els pot excitar tant. Deu ser que no suporten la imatge d’ells mateixos que els torna.
Perquè el llaç i el color per si sols no tenen sentit. Només en tenen si tenim present que cada llaç és una denúncia de la repressió que s’abat sobre aquest país. Cada llaç ens recorda, els recorda, que hi ha presos i exiliats i posa en qüestió la legitimitat democràtica de l’estat espanyol.
Aquesta setmana hem tornat a parlar dels llaços, en ocasió de la furibunda càrrega de la junta electoral espanyola contra la presència d’aquests símbols a les oficines de la Generalitat i dels ajuntaments. La junta ha portat el president de la Generalitat davant la fiscalia, ha imposat multes i ha exigit a la policia que retire els llaços. Es podria arribar fins i tot a la situació, kafkiana, que el president de Catalunya fos inhabilitat i hagués de deixar el càrrec per no haver retirat un llaç groc de la façana del palau del govern. Al·lucinant.
Però la situació és encara més delirant si tenim presents dos detalls. El primer és que aquesta junta és un simple òrgan administratiu. I com es podria justificar una decisió de tanta transcendència política com seria la inhabilitació del president simplement amb una decisió d’un òrgan com aquest? I el segon: la immensa majoria dels llaços els han posats els funcionaris, especialment els membres de les ADIC, que van defensar la dignitat de les institucions, de dins, en els moments més difícils. On és llavors la seua llibertat d’expressió?
I evidentment al final del tot hi ha el debat fonamental: el problema no és concórrer a unes eleccions amb llaços en els edificis. El problema és concórrer a unes eleccions amb presos i exiliats.
